Fa dies (quatre, de fet) que hi dono voltes. Tothom es deu haver llançat en tromba a les seves bitàcoles a opinar de manera apassionada sobre la publicació de la resolució ("fallo") de la sentència conseqüència del recurs d'inconstitucionalitat presentat en contra de l'Estatut de Catalunya. I jo no.
Estic fent un esforç de contenció i reflexió, perquè en una atmòsfera en la que estic sentit diverses barbaritats i, per altra banda, tinc la impressió que d'un moment a l'altre la sentència serà objecte de debat fins i tot a "Sálvame Deluxe", tinc ganes de fer un exercici rigorós. Això ho faré, primer, llegint la sentència quan surti (el "fallo" és només la conseqüència resumida, els fonaments jurídics sobre els quals es sustenta són igual o més importants), i només després, escrivint en el blog.
Així que si algú es preguntava "que raro que aquest paio no digui res en un blog que parla normalment de justícia, tutela judicial dels drets humans i coses amb pinta constitucional" quan ha esclatat l'afer constitucional "a la porta de casa" -com qui diu-, que no es preocupi. Que la setmana que ve ho trec del forn.
2.7.10
24.3.10
justícia material
Diumenge a la nit la Cambra de Representants dels Estats Units va aprovar una modificació històrica de l'accés al sistema sanitari d'aquell país per part dels seus ciutadans. I, entre altres coses, m'interessen dues coses de la notícia:
1- La solidificació del principi de justícia material al sistema legal del país. La justícia té una vessant material, que fa que més enllà de l'accés dels ciutadans a la tutela dels seus drets per part dels òrgans jurisdiccionals, s'intenti remoure els impediments del gaudi d'un desenvolupament digne de la vida de les persones. És el principi que "tracta igual als iguals, i desigual als desiguals", aquell que intenta fer avançar a tot el ramat al pas del més lent, i per tant de manera potent, sòlida i cohessionada. El principi de justícia material es potencia des de les Consitucions de la majoria de societats avançades, i és llavor dels sistemes de protecció social que en la nostra tradició identifiquem amb l'Estat del Benestar. Estats Units reforça amb aquesta passa l'exerci de la llibertat real dels seus ciutadans, una llibertat allunyada del conservadurista "laissez faire, laissez passer", i que nega que pugui haver justícia si uns es poden curar d'una malaltia amb remei conegut i d'altres perden la vida a les portes dels hospitals perquè no poden pagar una pòlissa d'assegurances.
2- La diferència de conceptes i valors que ens diferencien en la societat europea i l'americana. Trobo apassionant intentar trobar explicació a per què desenes de milers de persones han sortit als carrers de les ciutats nordamericanes oposant-se a que hi hagi un sistema de protecció social pública al seu país. Amb la mateixa mobilització que quan la guerra d'Irak. Com si els anés la vida...Què estrany no? Jo discrepo, però molts americans troben que aquesta reforma s'allunya de l'esperit americà de la terra de l'oportunitat i de les conseqüències. En la que hom pot forjar-se a si mateix però en la qual l'Estat no surt de manera paternal a recollir-te del terra cada cop que passa una desgràcia (quan hi ha una nevada i perds la collita d'ametlla, per dir alguna cosa...). Aquesta idea se suma a la genial identificació que fan els americans del fet de la contribució tributària amb la de ciutadania. "This car is cleaned with taxpayer dollars. Do not litter", diuen els vagons del metro de Boston als seus cartells... Suposo que els contraris a la reforma sanitària americana (republicans i també demòcrates!) entenen que dedicar els recursos comunitaris a la mateixa deu traïr l'esperit del que parlava...Ves a saber.
Personalment, celebro el triomf d'aquesta llei. Crec que posarà més fàcil a més persones ser més felices gràcies a la polis, que al final és del què es tracta, no?
1- La solidificació del principi de justícia material al sistema legal del país. La justícia té una vessant material, que fa que més enllà de l'accés dels ciutadans a la tutela dels seus drets per part dels òrgans jurisdiccionals, s'intenti remoure els impediments del gaudi d'un desenvolupament digne de la vida de les persones. És el principi que "tracta igual als iguals, i desigual als desiguals", aquell que intenta fer avançar a tot el ramat al pas del més lent, i per tant de manera potent, sòlida i cohessionada. El principi de justícia material es potencia des de les Consitucions de la majoria de societats avançades, i és llavor dels sistemes de protecció social que en la nostra tradició identifiquem amb l'Estat del Benestar. Estats Units reforça amb aquesta passa l'exerci de la llibertat real dels seus ciutadans, una llibertat allunyada del conservadurista "laissez faire, laissez passer", i que nega que pugui haver justícia si uns es poden curar d'una malaltia amb remei conegut i d'altres perden la vida a les portes dels hospitals perquè no poden pagar una pòlissa d'assegurances.
2- La diferència de conceptes i valors que ens diferencien en la societat europea i l'americana. Trobo apassionant intentar trobar explicació a per què desenes de milers de persones han sortit als carrers de les ciutats nordamericanes oposant-se a que hi hagi un sistema de protecció social pública al seu país. Amb la mateixa mobilització que quan la guerra d'Irak. Com si els anés la vida...Què estrany no? Jo discrepo, però molts americans troben que aquesta reforma s'allunya de l'esperit americà de la terra de l'oportunitat i de les conseqüències. En la que hom pot forjar-se a si mateix però en la qual l'Estat no surt de manera paternal a recollir-te del terra cada cop que passa una desgràcia (quan hi ha una nevada i perds la collita d'ametlla, per dir alguna cosa...). Aquesta idea se suma a la genial identificació que fan els americans del fet de la contribució tributària amb la de ciutadania. "This car is cleaned with taxpayer dollars. Do not litter", diuen els vagons del metro de Boston als seus cartells... Suposo que els contraris a la reforma sanitària americana (republicans i també demòcrates!) entenen que dedicar els recursos comunitaris a la mateixa deu traïr l'esperit del que parlava...Ves a saber.
Personalment, celebro el triomf d'aquesta llei. Crec que posarà més fàcil a més persones ser més felices gràcies a la polis, que al final és del què es tracta, no?
9.9.09
L'hora dels valents
Avui el Jutge d'instrucció de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón ha estat citat a declarar com a imputat en un pressumpte delicte de prevaricació per part del Tribunal Suprem. La instrucció s'ha incoat com a resultat d'una querella presentada per "Manos Limpias" (que es designen a ells mateixos com "sindicat", sense tenir cap representant acreditat en centres de treball i amb l'única activitat coneguda de ser un lobby ultradretà i feixista) i la "Fundación Libertad e Identidad". Segons els querellants, el jutge va posar en marxa diversos procediments i diligències pels que ell mateix sabia que no era competent, quan va rebre en el seu jutjat la denúncia per part de desenes de persones i associacions representants de nombroses persones desaparegudes durant el Franquisme.
La majoria de representants des del centre cap a la dreta dels diversos arcs parlamentaris estatals han estat molt respectuosos amb la Llei en fer declaracions aquest matí. Molt bé. Jo no dedicaré ni un minut a ser respectuós amb la Llei, perquè l'argumentació tècnico-jurídica no mereix ni un gram d'esforç deconstructor de les tesis d'aquest paquet de rancis.
Jo vull parlar de com em sento. De la impressió que em causa que un dels únics membres del Poder Judicial que ha tingut la valentia d'encarar la nostra històrica ferida cauteritzada i infectada des de l'imperi de la Llei comparegui en seu judicial com a possible responsable de delicte. De com un dels centres internacionals més prestigiosos de juristes ha de sortir a recolzar Garzón. De com sempre que ens apropem una passa per tal de restituïr la dignitat i la memòria històrica n'en fem dues enrera. De perquè avui per avui és impossible encara a Espanya fer honor a la signatura dels Convenis de Ginebra de 1949, que haurien de caure amb tot el seu pes sobre els responsables del desastre del 36, i el que vindria després.
Però siguem optimistes. Xoquem una i altra vegada contra la paret fins que "tombi". Els crims de guerra i contra la humanitat no prescriuren MAI a tenor de la legislacio de dret internacional humanitari, fins que algú faci justícia. Fins que, gracies a algú, la societat es reconcilïi amb ella mateixa conscient que és capaç de jutjar els seus crims més horribles. Vull creure que en algun lloc, amagada i en silenci, quieta i pacient, la Justícia espera l'hora dels valents.
Endavant, Garzón.
La majoria de representants des del centre cap a la dreta dels diversos arcs parlamentaris estatals han estat molt respectuosos amb la Llei en fer declaracions aquest matí. Molt bé. Jo no dedicaré ni un minut a ser respectuós amb la Llei, perquè l'argumentació tècnico-jurídica no mereix ni un gram d'esforç deconstructor de les tesis d'aquest paquet de rancis.
Jo vull parlar de com em sento. De la impressió que em causa que un dels únics membres del Poder Judicial que ha tingut la valentia d'encarar la nostra històrica ferida cauteritzada i infectada des de l'imperi de la Llei comparegui en seu judicial com a possible responsable de delicte. De com un dels centres internacionals més prestigiosos de juristes ha de sortir a recolzar Garzón. De com sempre que ens apropem una passa per tal de restituïr la dignitat i la memòria històrica n'en fem dues enrera. De perquè avui per avui és impossible encara a Espanya fer honor a la signatura dels Convenis de Ginebra de 1949, que haurien de caure amb tot el seu pes sobre els responsables del desastre del 36, i el que vindria després.
Però siguem optimistes. Xoquem una i altra vegada contra la paret fins que "tombi". Els crims de guerra i contra la humanitat no prescriuren MAI a tenor de la legislacio de dret internacional humanitari, fins que algú faci justícia. Fins que, gracies a algú, la societat es reconcilïi amb ella mateixa conscient que és capaç de jutjar els seus crims més horribles. Vull creure que en algun lloc, amagada i en silenci, quieta i pacient, la Justícia espera l'hora dels valents.
Endavant, Garzón.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
