9.9.09

L'hora dels valents


Avui el Jutge d'instrucció de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón ha estat citat a declarar com a imputat en un pressumpte delicte de prevaricació per part del Tribunal Suprem. La instrucció s'ha incoat com a resultat d'una querella presentada per "Manos Limpias" (que es designen a ells mateixos com "sindicat", sense tenir cap representant acreditat en centres de treball i amb l'única activitat coneguda de ser un lobby ultradretà i feixista) i la "Fundación Libertad e Identidad". Segons els querellants, el jutge va posar en marxa diversos procediments i diligències pels que ell mateix sabia que no era competent, quan va rebre en el seu jutjat la denúncia per part de desenes de persones i associacions representants de nombroses persones desaparegudes durant el Franquisme.

La majoria de representants des del centre cap a la dreta dels diversos arcs parlamentaris estatals han estat molt respectuosos amb la Llei en fer declaracions aquest matí. Molt bé. Jo no dedicaré ni un minut a ser respectuós amb la Llei, perquè l'argumentació tècnico-jurídica no mereix ni un gram d'esforç deconstructor de les tesis d'aquest paquet de rancis.

Jo vull parlar de com em sento. De la impressió que em causa que un dels únics membres del Poder Judicial que ha tingut la valentia d'encarar la nostra històrica ferida cauteritzada i infectada des de l'imperi de la Llei comparegui en seu judicial com a possible responsable de delicte. De com un dels centres internacionals més prestigiosos de juristes ha de sortir a recolzar Garzón. De com sempre que ens apropem una passa per tal de restituïr la dignitat i la memòria històrica n'en fem dues enrera. De perquè avui per avui és impossible encara a Espanya fer honor a la signatura dels Convenis de Ginebra de 1949, que haurien de caure amb tot el seu pes sobre els responsables del desastre del 36, i el que vindria després.

Però siguem optimistes. Xoquem una i altra vegada contra la paret fins que "tombi". Els crims de guerra i contra la humanitat no prescriuren MAI a tenor de la legislacio de dret internacional humanitari, fins que algú faci justícia. Fins que, gracies a algú, la societat es reconcilïi amb ella mateixa conscient que és capaç de jutjar els seus crims més horribles. Vull creure que en algun lloc, amagada i en silenci, quieta i pacient, la Justícia espera l'hora dels valents.

Endavant, Garzón.


28.6.09

L'alternativa transformadora que els mitjans es veu que encara no coneixen


Davant la infestació massiva de noticies les darreres setmanes que expliquen -a la televisió pública, a diaris i a tot arreu- que les grans empreses i fundacions organitzen activitats i casals d'estiu, els que impulsem l'associacionisme educatiu i l'educació popular des del voluntariat i les estructures democràtiques i no mercantils ens cansem una mica. Ens cansem perquè els mitjans no són capaços de documentar-se una mica i veure que tot i la grandària dels "monstres", hi ha una xarxa teixida de 30.000 infants i joves aplegats en agrupaments, casals, esplais i associacions que poc tenen a veure amb aquestes superestructures econòmiques.

Ens cansem, però no defallim. I per això hem muntat www.contralacrisialestiu.org. Un espai per transmetre aquest missatge en veu alta i evitar que s'usi l'excusa de la crisi per justificar-se -tal com ja han fet les grans empreses-. Si teniu un moment, visiteu la web! I si us agrada, adheriu-vos!

www.contralacrisialestiu.org

8.5.09

Humiliat davant Déu



Em trobo desempolvant aquesta vella eina per a fer una reflexió entorn a l'actualitat a Euskadi. Resulta que ahir al migdia Patxi López va quedar plenament investit com a nou lehendakari del govern basc. I resulta també que sota l'arbre de Gernika, el roure que creix a la vora de la Casa de Juntes del mateix municipi i que simbolitza les llibertats comunitàries d'un poble, no es va jurar el càrrec a la manera que venen fent els lehendakaris des de temps enrera.

Resulta que el senyor López ahir va negar-se a usar la fórmula que, per tradició, s'havia usat. Comença aquesta fórmula històrica amb les paraules tradicionals "Jaungoikoaren aurrean apalik", que vindria a ser una cosa així com "Humiliat davant Déu". Fins i tot diverses veus s'alcen dient que, en realitat, aquesta frase s'ajusta millor a "Humil davant Déu...".

Davant el poble d'Euskadi, es davant qui hom s'ha de mostrar humil. Davant ningú més. La makila o bastó l'entrega sagradament la comunitat política basca a un conciutadà, no l'entrega ningú més. I no hi ha acte més sagrat que el que representa que una unió d'homes i dones lliures cedeixin part de la seva sobirania personal per intentar gestionar la vida a la polis en armonia i en recerca de la felicitat.

Ni arguments directament horteres com "Els ministres espanyols juren davant un crucifix" (això també cal anar repensant-ho) o "Obama va jurar sobre una Bíblia" faran tenir raó als qui s'escandalitzen per no respectar la tradició (com si això fos un argument vàlid!).

Mostrar-se humiliats? Davant ningú. Mostrar-se humils, servidors i conscients de ser deutors d'un poder que no es posseeix sinó en cessió temporal? davant la República de Ciutadans i davant de ningú més.