Fa dies (quatre, de fet) que hi dono voltes. Tothom es deu haver llançat en tromba a les seves bitàcoles a opinar de manera apassionada sobre la publicació de la resolució ("fallo") de la sentència conseqüència del recurs d'inconstitucionalitat presentat en contra de l'Estatut de Catalunya. I jo no.
Estic fent un esforç de contenció i reflexió, perquè en una atmòsfera en la que estic sentit diverses barbaritats i, per altra banda, tinc la impressió que d'un moment a l'altre la sentència serà objecte de debat fins i tot a "Sálvame Deluxe", tinc ganes de fer un exercici rigorós. Això ho faré, primer, llegint la sentència quan surti (el "fallo" és només la conseqüència resumida, els fonaments jurídics sobre els quals es sustenta són igual o més importants), i només després, escrivint en el blog.
Així que si algú es preguntava "que raro que aquest paio no digui res en un blog que parla normalment de justícia, tutela judicial dels drets humans i coses amb pinta constitucional" quan ha esclatat l'afer constitucional "a la porta de casa" -com qui diu-, que no es preocupi. Que la setmana que ve ho trec del forn.
2.7.10
24.3.10
justícia material
Diumenge a la nit la Cambra de Representants dels Estats Units va aprovar una modificació històrica de l'accés al sistema sanitari d'aquell país per part dels seus ciutadans. I, entre altres coses, m'interessen dues coses de la notícia:
1- La solidificació del principi de justícia material al sistema legal del país. La justícia té una vessant material, que fa que més enllà de l'accés dels ciutadans a la tutela dels seus drets per part dels òrgans jurisdiccionals, s'intenti remoure els impediments del gaudi d'un desenvolupament digne de la vida de les persones. És el principi que "tracta igual als iguals, i desigual als desiguals", aquell que intenta fer avançar a tot el ramat al pas del més lent, i per tant de manera potent, sòlida i cohessionada. El principi de justícia material es potencia des de les Consitucions de la majoria de societats avançades, i és llavor dels sistemes de protecció social que en la nostra tradició identifiquem amb l'Estat del Benestar. Estats Units reforça amb aquesta passa l'exerci de la llibertat real dels seus ciutadans, una llibertat allunyada del conservadurista "laissez faire, laissez passer", i que nega que pugui haver justícia si uns es poden curar d'una malaltia amb remei conegut i d'altres perden la vida a les portes dels hospitals perquè no poden pagar una pòlissa d'assegurances.
2- La diferència de conceptes i valors que ens diferencien en la societat europea i l'americana. Trobo apassionant intentar trobar explicació a per què desenes de milers de persones han sortit als carrers de les ciutats nordamericanes oposant-se a que hi hagi un sistema de protecció social pública al seu país. Amb la mateixa mobilització que quan la guerra d'Irak. Com si els anés la vida...Què estrany no? Jo discrepo, però molts americans troben que aquesta reforma s'allunya de l'esperit americà de la terra de l'oportunitat i de les conseqüències. En la que hom pot forjar-se a si mateix però en la qual l'Estat no surt de manera paternal a recollir-te del terra cada cop que passa una desgràcia (quan hi ha una nevada i perds la collita d'ametlla, per dir alguna cosa...). Aquesta idea se suma a la genial identificació que fan els americans del fet de la contribució tributària amb la de ciutadania. "This car is cleaned with taxpayer dollars. Do not litter", diuen els vagons del metro de Boston als seus cartells... Suposo que els contraris a la reforma sanitària americana (republicans i també demòcrates!) entenen que dedicar els recursos comunitaris a la mateixa deu traïr l'esperit del que parlava...Ves a saber.
Personalment, celebro el triomf d'aquesta llei. Crec que posarà més fàcil a més persones ser més felices gràcies a la polis, que al final és del què es tracta, no?
1- La solidificació del principi de justícia material al sistema legal del país. La justícia té una vessant material, que fa que més enllà de l'accés dels ciutadans a la tutela dels seus drets per part dels òrgans jurisdiccionals, s'intenti remoure els impediments del gaudi d'un desenvolupament digne de la vida de les persones. És el principi que "tracta igual als iguals, i desigual als desiguals", aquell que intenta fer avançar a tot el ramat al pas del més lent, i per tant de manera potent, sòlida i cohessionada. El principi de justícia material es potencia des de les Consitucions de la majoria de societats avançades, i és llavor dels sistemes de protecció social que en la nostra tradició identifiquem amb l'Estat del Benestar. Estats Units reforça amb aquesta passa l'exerci de la llibertat real dels seus ciutadans, una llibertat allunyada del conservadurista "laissez faire, laissez passer", i que nega que pugui haver justícia si uns es poden curar d'una malaltia amb remei conegut i d'altres perden la vida a les portes dels hospitals perquè no poden pagar una pòlissa d'assegurances.
2- La diferència de conceptes i valors que ens diferencien en la societat europea i l'americana. Trobo apassionant intentar trobar explicació a per què desenes de milers de persones han sortit als carrers de les ciutats nordamericanes oposant-se a que hi hagi un sistema de protecció social pública al seu país. Amb la mateixa mobilització que quan la guerra d'Irak. Com si els anés la vida...Què estrany no? Jo discrepo, però molts americans troben que aquesta reforma s'allunya de l'esperit americà de la terra de l'oportunitat i de les conseqüències. En la que hom pot forjar-se a si mateix però en la qual l'Estat no surt de manera paternal a recollir-te del terra cada cop que passa una desgràcia (quan hi ha una nevada i perds la collita d'ametlla, per dir alguna cosa...). Aquesta idea se suma a la genial identificació que fan els americans del fet de la contribució tributària amb la de ciutadania. "This car is cleaned with taxpayer dollars. Do not litter", diuen els vagons del metro de Boston als seus cartells... Suposo que els contraris a la reforma sanitària americana (republicans i també demòcrates!) entenen que dedicar els recursos comunitaris a la mateixa deu traïr l'esperit del que parlava...Ves a saber.
Personalment, celebro el triomf d'aquesta llei. Crec que posarà més fàcil a més persones ser més felices gràcies a la polis, que al final és del què es tracta, no?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
