16.10.08
Against humanity (II): I ara nosaltres!
Avui s'han desfet una mica més les actituds generalitzades de "xiular i mirar cap a una altra banda" que durant temps ens ha fet veure com era possible l'aplicació d' un sistema de dret basat en la democràcia i sostingut pels pilars dels Drets Humans a causes estrangeres, però no a la pitjor matança espanyola de la història. El Jutge Baltasar Garzón desfà avui l'obscur "punt final", un punt final que no aconseguí tancar ni tant sols amb cauterització les ferides de l'ànima d'aquells qui van haver de patir que se'ls arranqués un esser estimat del seu costat durant la Guerra Civil.
La valentia amb que part de la judicatura espanyola paulatinament ha entès el deure d'aplicar el principi de jurisdicció universal a les causes penals que ataquen en bloc -per magnitud, barbaritat i despreci- a tota la familia humana durant els conflictes armats ha aconseguit que l'Audiència Nacional espanyola cridés a declarar a implicats en alguns dels episodis més lamentables de l'existència humana ( la tortura sistemàtica a la Escola de Mecànica de l'Armada durant la dictadura argentina, la repressió xinesa a Tibet, la dictadura xilena amb Augusto Pinochet -fent-se el malalt a Londres-...).
Lamentablement, els Convenis de Ginebra (de 1949), que sembraben les llavors de l'humanisme i l'internacionalisme fet llei mundial per a recollir els fruits a principis dels anys noranta amb els primers tribunals "ad hoc" veritablement internacionals , van promulgar-se després del desatre de 1936-1939. Suposo que, per això, hem tardat una mica més, si es podia. Però resulta que anteriorment ja existien alguns Convenis signats per Espanya a principis del s.XX i entorn la Primera Guerra Mundial, que ja comprometien l'Estat a caminar per la pista dels Drets de l'Home...pista poc trepitjada durant la Guerra Civil espanyola.
Avui Garzón ha emès un auto en el que reconeix la competència per jutjar la desaparició de persones durant la Guerra Civil, i que havent indicis suficients per considerar els actes encausats un tipus penal incardinat a l'article 670bis del Codi Penal, podrien haver-se comès (es van cometre, com tots sabem, però serem tant demòcrates que presumirem fins i tot la inocència que ells -aquells- van arrebatar a tort i a dret) crims contra la comunitat internacional, i més concretament, crims contra la humanitat.
Els crims contra la humanitat tenen una peculiaritat al nostre sistema -i a d'altres-: no prescriuen MAI. El temps s'atura per si algú, algun dia, en algun lloc, té el valor suficient per rescabalar la familia humana tot impulsant un procés per fer Justícia amb majuscules. Per tancar ferides d'una vegada per totes i no en fals. Per ajudar-nos a creixer com a societat local i com a comunitat global. Avuí, en 2008, en l'any del 60è aniversari de la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans, no m'imagino millor regal per mirar al futur amb optimisme.
Avui el mon és una mica millor. Bona sort Garzón!
La valentia amb que part de la judicatura espanyola paulatinament ha entès el deure d'aplicar el principi de jurisdicció universal a les causes penals que ataquen en bloc -per magnitud, barbaritat i despreci- a tota la familia humana durant els conflictes armats ha aconseguit que l'Audiència Nacional espanyola cridés a declarar a implicats en alguns dels episodis més lamentables de l'existència humana ( la tortura sistemàtica a la Escola de Mecànica de l'Armada durant la dictadura argentina, la repressió xinesa a Tibet, la dictadura xilena amb Augusto Pinochet -fent-se el malalt a Londres-...).
Lamentablement, els Convenis de Ginebra (de 1949), que sembraben les llavors de l'humanisme i l'internacionalisme fet llei mundial per a recollir els fruits a principis dels anys noranta amb els primers tribunals "ad hoc" veritablement internacionals , van promulgar-se després del desatre de 1936-1939. Suposo que, per això, hem tardat una mica més, si es podia. Però resulta que anteriorment ja existien alguns Convenis signats per Espanya a principis del s.XX i entorn la Primera Guerra Mundial, que ja comprometien l'Estat a caminar per la pista dels Drets de l'Home...pista poc trepitjada durant la Guerra Civil espanyola.
Avui Garzón ha emès un auto en el que reconeix la competència per jutjar la desaparició de persones durant la Guerra Civil, i que havent indicis suficients per considerar els actes encausats un tipus penal incardinat a l'article 670bis del Codi Penal, podrien haver-se comès (es van cometre, com tots sabem, però serem tant demòcrates que presumirem fins i tot la inocència que ells -aquells- van arrebatar a tort i a dret) crims contra la comunitat internacional, i més concretament, crims contra la humanitat.
Els crims contra la humanitat tenen una peculiaritat al nostre sistema -i a d'altres-: no prescriuen MAI. El temps s'atura per si algú, algun dia, en algun lloc, té el valor suficient per rescabalar la familia humana tot impulsant un procés per fer Justícia amb majuscules. Per tancar ferides d'una vegada per totes i no en fals. Per ajudar-nos a creixer com a societat local i com a comunitat global. Avuí, en 2008, en l'any del 60è aniversari de la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans, no m'imagino millor regal per mirar al futur amb optimisme.
Avui el mon és una mica millor. Bona sort Garzón!
9.8.08
Against humanity (I)
En el periode de gran sorgiment del multilateralisme que va seguir la fi de les atrocitats de la II Guerra Mundial, es va plantar la llavor d'una idea que floreix avui en dia: la necessitat i obligació moral de donar protecció al bé jurídic de la "comunitat internacional" i la instrumentació de la seva defensa a través dels tipus penals coneguts com "Crims contra la comunitat internacional", entre els que es troben els crims contra la humanitat.
El sol record momentani de noms com "Auschwitz-Birkenau", "Pol Pot" o icones similars de l'horror més vil ens posen la pell de gallina, i han facilitat el consens que hi ha comportaments, actituts i accions que superen la criminalitat circumscrita a un Estat. Quan algú té la voluntat i inicia un procés per tal d'exterminar en massa ètnies , col·lectius polítics, gèneres, pràcticants d'una religió, etc, no només es violenta la coexistència pacífica (i la Llei, si el lloc té una noció de Justícia elemental) dels habitants del país on és dona lloc l'atrocitat. La comunitat global ha arribat al consens que aquestes accions són tan absolutament brutals i allunyades de la més mínima noció d'humanitat que violen en bloc la pau i la seguretat de tots els habitants del planeta, és tracta d'ofenses criminals contra tota la família humana i per tant, són accions que mereixen instruments jurídics especials.
Fa 20 dies, aquests instruments jurídics van culminar una nova fita en un camí iniciat fa temps . Davant el que la Comunitat Internacional intuïa -amb bons indicis- un inici de massacre humana als Balcans, en 1993 el Consell de Seguretat de Nacions Unides va articular una mesura d'emergència invocant la clau de volta del capítol VII de la Carta de Nacions Unides: establir un tribunal ad hoc que dirimís les responsabilitats d'aquells que suposadament emprenguessin accions contra el Dret Internacional Humanitari a la guerra dels Balcans.
I en aquella guerra, alguns van anar molt més enllà del Dret (com, malauradament, en la majoria de conflictes armats). En aquella guerra, alguns van baixar als soterranis de la moral i la dignitat humana a agafar una nova icona d'horror per posar-la al prestatge dels capítols més lamentables de la història. Una nova paraula d'aquelles que gela. Srebrenica.
Srebrenica va ser l'episodi criminal contra la humanitat més greu que el continent europeu va viure des que als anys quaranta els nazis tancaven persones en càmares de gas i forns industrials. Va ser una orgia genocida. Una matança de més de 8000 musulmans promoguda per uns folls que, acabat el conflicte, la terra se'ls va empassar i van desapareixer. Un capítol per oblidar per la inoperància d'uns Cascs Blaus lligats de mans i peus. Un desastre humanitari.
Però pacient, carregat de llum i raó, preparat per a fer Justícia a través del Dret, un Tribunal esperava. La recent creada ICTY de 1993 (International Criminal Tribunal for the Former Yugoslavia, que per cert, no és el mateix que el Tribunal Penal Internacional, amics periodistes), va anar teixint la seva xarxa de dret humanitari, i un missatge va ser enviat als quatre vents: ningú pot amagar-se, ningú pot escapar de retre comptes a la comunitat internacional quan se sospita que ha inflingit un horror d'aquesta magnitut.
Primer van ser els Milosevic, Ratko Mladic, Ante Gotovina...Tots van anar caient en les mans del Tribunal. I ara ell. La peça cabdal que va organitzar aquell desastre de Srebrenica. Una persona sospitosa de ser culpable de tantes atrocitats que s'havia convertit (la seva captura) en condició sine qua non per seguir les converses de pre-adhesió entre Sèrbia i l'UE. Radovan Karadzic.
El 20 de juliol va ser, doncs, quan aquest esforç multilateral per a fer respectar les nocions més mínimes d'humanitat a tot arreu va fer una passa més. Karadzic ja dorm a la presó de l'ICTY a prop de L'Haia preparant la seva defensa. I s'ha de celebrar. Perquè ningú pot estar per sobre de la Llei. Menys ho pot estar l'Estat. I menys es pot estar per sobre del Dret internacional Huumanitari i de les mínimes regles del joc que permeten encarar un futur d'unitat mundial i fraternitat universal. Certes accions cauen per sota d'aquest marge d'humanitat, i és llavors quan més hem d'aplicar els pactes -juridificats- que permeten seguir existint a la dignitat humana malgrat els pesi als amants de l'unilateralisme.
El sol record momentani de noms com "Auschwitz-Birkenau", "Pol Pot" o icones similars de l'horror més vil ens posen la pell de gallina, i han facilitat el consens que hi ha comportaments, actituts i accions que superen la criminalitat circumscrita a un Estat. Quan algú té la voluntat i inicia un procés per tal d'exterminar en massa ètnies , col·lectius polítics, gèneres, pràcticants d'una religió, etc, no només es violenta la coexistència pacífica (i la Llei, si el lloc té una noció de Justícia elemental) dels habitants del país on és dona lloc l'atrocitat. La comunitat global ha arribat al consens que aquestes accions són tan absolutament brutals i allunyades de la més mínima noció d'humanitat que violen en bloc la pau i la seguretat de tots els habitants del planeta, és tracta d'ofenses criminals contra tota la família humana i per tant, són accions que mereixen instruments jurídics especials.
Fa 20 dies, aquests instruments jurídics van culminar una nova fita en un camí iniciat fa temps . Davant el que la Comunitat Internacional intuïa -amb bons indicis- un inici de massacre humana als Balcans, en 1993 el Consell de Seguretat de Nacions Unides va articular una mesura d'emergència invocant la clau de volta del capítol VII de la Carta de Nacions Unides: establir un tribunal ad hoc que dirimís les responsabilitats d'aquells que suposadament emprenguessin accions contra el Dret Internacional Humanitari a la guerra dels Balcans.
I en aquella guerra, alguns van anar molt més enllà del Dret (com, malauradament, en la majoria de conflictes armats). En aquella guerra, alguns van baixar als soterranis de la moral i la dignitat humana a agafar una nova icona d'horror per posar-la al prestatge dels capítols més lamentables de la història. Una nova paraula d'aquelles que gela. Srebrenica.
Srebrenica va ser l'episodi criminal contra la humanitat més greu que el continent europeu va viure des que als anys quaranta els nazis tancaven persones en càmares de gas i forns industrials. Va ser una orgia genocida. Una matança de més de 8000 musulmans promoguda per uns folls que, acabat el conflicte, la terra se'ls va empassar i van desapareixer. Un capítol per oblidar per la inoperància d'uns Cascs Blaus lligats de mans i peus. Un desastre humanitari.
Però pacient, carregat de llum i raó, preparat per a fer Justícia a través del Dret, un Tribunal esperava. La recent creada ICTY de 1993 (International Criminal Tribunal for the Former Yugoslavia, que per cert, no és el mateix que el Tribunal Penal Internacional, amics periodistes), va anar teixint la seva xarxa de dret humanitari, i un missatge va ser enviat als quatre vents: ningú pot amagar-se, ningú pot escapar de retre comptes a la comunitat internacional quan se sospita que ha inflingit un horror d'aquesta magnitut.
Primer van ser els Milosevic, Ratko Mladic, Ante Gotovina...Tots van anar caient en les mans del Tribunal. I ara ell. La peça cabdal que va organitzar aquell desastre de Srebrenica. Una persona sospitosa de ser culpable de tantes atrocitats que s'havia convertit (la seva captura) en condició sine qua non per seguir les converses de pre-adhesió entre Sèrbia i l'UE. Radovan Karadzic.
El 20 de juliol va ser, doncs, quan aquest esforç multilateral per a fer respectar les nocions més mínimes d'humanitat a tot arreu va fer una passa més. Karadzic ja dorm a la presó de l'ICTY a prop de L'Haia preparant la seva defensa. I s'ha de celebrar. Perquè ningú pot estar per sobre de la Llei. Menys ho pot estar l'Estat. I menys es pot estar per sobre del Dret internacional Huumanitari i de les mínimes regles del joc que permeten encarar un futur d'unitat mundial i fraternitat universal. Certes accions cauen per sota d'aquest marge d'humanitat, i és llavors quan més hem d'aplicar els pactes -juridificats- que permeten seguir existint a la dignitat humana malgrat els pesi als amants de l'unilateralisme.
28.4.08
Ull per ull
Fa uns dies algú que treballava a dins em comentava la història que circulava entre els presos. Aquell regust de preocupació cristalitza avuí en obrir la pàgina 8 del suplement "Catalunya" del diari EL PAÍS. El titular diu "10 presos reclaman penas de carcel para los jefes de La Roca", i treu a la llum pública l'episodi posterior a l'amotinament d'una cinquantena de presos en 2004 al centre penitenciari de Quatre Camins.
Segons les versions que donen diversos presos, que troben recolzament en els informes mèdics aixecats poc després i el testimoni de diversos funcionaris de trasllats, després de l'amotinament de 2004, en el quual el subdirector del centre va resultar ferit, es va decidir traslladar als participants a diverses presons, no sense abans preparar un petit comité d'acomiadament.
La notícia, fent referència a fonts properes als presos, relata que els interns que anaven a ser traslladats van ser enmanillats i es va formar un passadís de funcionaris a banda i banda dels corredors per on havien de passar fins l'exterior del recinte -com quan un equip esportiu fa un acte de reconeixement a un altre que ha guanyat una competició-. La diferència és que , enmanillats o embridats, van rebre durant el trajecte una sistemàtica i llarga pluja de pallisses, cops de puny i cops de porres en una processó interminable i sagnant fins els furgons que esperaven per traslladar-los. Segons expliquen algunes fonts, fins i tot els mossos d'esquadra encarregats dels vehicles de trasllat, en rebre els interns de mans dels funcionaris, van quedar alarmats del seu estat.
La fase d'instrucció judicial preclourà en poques setmanes, i el judici oral -si tot va bé- ha de servir per esclarir i delimitar la veritat de tot plegat. Jo tinc un temor i un desig. Desitjo que l'administració pugui demostrar una actuació exquisida i respectuosa fins l'extrem amb la Declaració Universarl dels Drets Humans i el Conveni internacional per la prevenció de la tortura. Temo que no sigui així.
I ho temo perquè significaria una gravíssima constatació d'una horrible realitat. El sistema penal dels règims democràtics reprimeix els drets fonamentals d'aquelles persones que infringeixen les conductes mínimes per sota de les quals descrivim els tipus penals fixats al Codi penal. I ho fa únicament amb dos pilars legitimadors, i uns principis que han d'irradiar l'aplicació de les condemnes.
El pilar de la "prevenció especial" i el de la "prevenció general" eviten que l'individu reincideixi i es rehabiliti d'una banda, i envien a la resta de la societat el potent i exemplificador missatge que existeixen mecanismes d'autoprotecció col·lectiva que s'aplicaran a tots els que posin en risc la convivència social; suposàdament per aquests dos únics motius fiquem a gent a la presó.
Però no ho fem (o no hauriem de fer-ho) de qualsevol manera. I no ho fem perquè la restricció de drets fonamentals dels sistemes penals ajustats a la noció més mínima d'Humanitat no permeten que, en nom de tots nosaltres, els qui escollim per gestionar la res publica i els seus tentacles administratius violin la dignitat i la condició humanes en administrar el sistema penitenciari. L'imperi de la llei subjecta els ciutadans, però amb més força a l'Estat en primer lloc com a organització compartida de la nostra vida en comunitat. I si malauradament la història és certa, en aquell passadís de Quatre Camins els presoners amotinats es representaven a si mateixos, però el passadís de funcionaris em representava a MI i a la massa social que mitjançant les seves institucions han decidit que a dins les presons catalanes i espanyoles els Drets fonamentals que emanen de la Constitució i dels Convenis internacionals NO siguin paper mullat.
Veritat i Justícia, doncs.
Segons les versions que donen diversos presos, que troben recolzament en els informes mèdics aixecats poc després i el testimoni de diversos funcionaris de trasllats, després de l'amotinament de 2004, en el quual el subdirector del centre va resultar ferit, es va decidir traslladar als participants a diverses presons, no sense abans preparar un petit comité d'acomiadament.
La notícia, fent referència a fonts properes als presos, relata que els interns que anaven a ser traslladats van ser enmanillats i es va formar un passadís de funcionaris a banda i banda dels corredors per on havien de passar fins l'exterior del recinte -com quan un equip esportiu fa un acte de reconeixement a un altre que ha guanyat una competició-. La diferència és que , enmanillats o embridats, van rebre durant el trajecte una sistemàtica i llarga pluja de pallisses, cops de puny i cops de porres en una processó interminable i sagnant fins els furgons que esperaven per traslladar-los. Segons expliquen algunes fonts, fins i tot els mossos d'esquadra encarregats dels vehicles de trasllat, en rebre els interns de mans dels funcionaris, van quedar alarmats del seu estat.
La fase d'instrucció judicial preclourà en poques setmanes, i el judici oral -si tot va bé- ha de servir per esclarir i delimitar la veritat de tot plegat. Jo tinc un temor i un desig. Desitjo que l'administració pugui demostrar una actuació exquisida i respectuosa fins l'extrem amb la Declaració Universarl dels Drets Humans i el Conveni internacional per la prevenció de la tortura. Temo que no sigui així.
I ho temo perquè significaria una gravíssima constatació d'una horrible realitat. El sistema penal dels règims democràtics reprimeix els drets fonamentals d'aquelles persones que infringeixen les conductes mínimes per sota de les quals descrivim els tipus penals fixats al Codi penal. I ho fa únicament amb dos pilars legitimadors, i uns principis que han d'irradiar l'aplicació de les condemnes.
El pilar de la "prevenció especial" i el de la "prevenció general" eviten que l'individu reincideixi i es rehabiliti d'una banda, i envien a la resta de la societat el potent i exemplificador missatge que existeixen mecanismes d'autoprotecció col·lectiva que s'aplicaran a tots els que posin en risc la convivència social; suposàdament per aquests dos únics motius fiquem a gent a la presó.
Però no ho fem (o no hauriem de fer-ho) de qualsevol manera. I no ho fem perquè la restricció de drets fonamentals dels sistemes penals ajustats a la noció més mínima d'Humanitat no permeten que, en nom de tots nosaltres, els qui escollim per gestionar la res publica i els seus tentacles administratius violin la dignitat i la condició humanes en administrar el sistema penitenciari. L'imperi de la llei subjecta els ciutadans, però amb més força a l'Estat en primer lloc com a organització compartida de la nostra vida en comunitat. I si malauradament la història és certa, en aquell passadís de Quatre Camins els presoners amotinats es representaven a si mateixos, però el passadís de funcionaris em representava a MI i a la massa social que mitjançant les seves institucions han decidit que a dins les presons catalanes i espanyoles els Drets fonamentals que emanen de la Constitució i dels Convenis internacionals NO siguin paper mullat.
Veritat i Justícia, doncs.
Link a notícia EL PAIS 28/04/2008
7.4.08
ALEGRIA
ALEGRIA. Farem una metafora amb aquest espectacle la BSO de la qual em posa la pell de gallina..."ALEGRIA", o el triomf de la bona fe, del bon fer, de la il·lusió, d'un projecte, dels ideals front a la força...."ALEGRIA", o com, de vegades, la llum avança entre la foscor i, tot i esgarrapada, arriba fins la fita de la victòria justa i l'il·lumina amb força.
Felicitats, la millor recompensa a un trimestre dur.
link ESPECTACLE ALEGRIA
5.2.08
Caucus
"U ESE A!", "U ESE A!" que diria Homer Simpson... I és que -com ja sabeu- a vegades em meravello de la profunditat de les arrels del sistema democràtic nordamerica.
Més enllà de la seva vistosa -i irresponsable moltes vegades- política exterior per la qual els maldem cada dia, els Estats Units tenen unes normes del joc democràtic intern molt més potents que les nostres. I els Caucus són un poderós exemple. Ara que vivim en paral·lel un procés pre-electoral tant aquí com allà, hom s'adona de les diferències. Aquí, durant uns 2 mesos, uns senyors apareixeran dia sí i l'altre també, en un bombardeig constant mediàtic. Sense més, un dia arribarà la votació, el votant votarà, i "si te he visto, no me acuerdo" que en diuen.
Allà, res més oposat. Allà a cada partit no hi ha candidats predeterminats. Els membres dels partits que volen aspirar a la Presidència, hauran de passar per eleccions primàries, per les Convencions de cada Estat o, en el millor dels casos, pels màgics (a mi m'ho semblen) caucus.
Caucus vé d'un mot antic indi que significa "Reunió dels caps de la tribu". Són molt més que unes primàries. Són una superlativa festa de la democràcia, que entronca amb la tradició més il·luminada, progressista, folk i profunda de l'American Way of Life . En diverses dates de l'any en que s'ha de celebrar Elecció Presidencial (cada 4 anys, l'"Election Day" és el primer dimarts del mes de novembre), cada barri, poble o ciutat és decanta per un dels candidats del seu partit. Si ets un "votant registrat" del partit (t'hi pots fer fins 15 minuts abans que comenci el Caucus) tens dret a assistir a aquesta trobada al teu veinat, feta en escoles, centres cívics, esglesies, polisportius...
Al llarg de la vetllada, a cada Caucus els simpatitzants de cada pre-candidat s'agrupen per preferències, discuteixen entre ells els punts forts i dèbils, preparen el debat i trien d'entre tots els que els hi agrada un pre-candidat, un "delegat". Si el grup de suport a un candidat en aquella reunió és prou gran, aquest delegat obté el dret a una plaça en la Convenció de tot l'Estat, on s'ajuntarà amb d'altres delegats d'altres reunions veinals i faran suport al pre-candidat amb el que s'han compromés. De vegades, fins i tot dirèctament (sense convenció estatal) aniran a la Convenció Nacional en nom del seu veinat o districte, on els grans partits nominen (a finals d'estiu) el Candidat definitiu.
És molt gran. En temps d'apatia en la participació democràctica aquí per les nostres contrades, si poses la "tele" veus a ciutadans ben normals, a sales públiques, a places o a centres comunitaris, participant d'un debat amb els pre-candidats a president d'Estats Units del seu partit. Veus els polítics (TOTS! els de corbata i els que arriben a la reunió després d'hores treballant de caixera al Wall-Mart, per exemple) implicats vibrant amb cada decisió, i veus els candidats fent política d'alta intensitat, política del "porta a porta", del "parlar amb tothom", de "suar"...Potser que en prenguéssim bona nota, no?
Visca els caucus!
Més enllà de la seva vistosa -i irresponsable moltes vegades- política exterior per la qual els maldem cada dia, els Estats Units tenen unes normes del joc democràtic intern molt més potents que les nostres. I els Caucus són un poderós exemple. Ara que vivim en paral·lel un procés pre-electoral tant aquí com allà, hom s'adona de les diferències. Aquí, durant uns 2 mesos, uns senyors apareixeran dia sí i l'altre també, en un bombardeig constant mediàtic. Sense més, un dia arribarà la votació, el votant votarà, i "si te he visto, no me acuerdo" que en diuen.
Allà, res més oposat. Allà a cada partit no hi ha candidats predeterminats. Els membres dels partits que volen aspirar a la Presidència, hauran de passar per eleccions primàries, per les Convencions de cada Estat o, en el millor dels casos, pels màgics (a mi m'ho semblen) caucus.
Caucus vé d'un mot antic indi que significa "Reunió dels caps de la tribu". Són molt més que unes primàries. Són una superlativa festa de la democràcia, que entronca amb la tradició més il·luminada, progressista, folk i profunda de l'American Way of Life . En diverses dates de l'any en que s'ha de celebrar Elecció Presidencial (cada 4 anys, l'"Election Day" és el primer dimarts del mes de novembre), cada barri, poble o ciutat és decanta per un dels candidats del seu partit. Si ets un "votant registrat" del partit (t'hi pots fer fins 15 minuts abans que comenci el Caucus) tens dret a assistir a aquesta trobada al teu veinat, feta en escoles, centres cívics, esglesies, polisportius...
Al llarg de la vetllada, a cada Caucus els simpatitzants de cada pre-candidat s'agrupen per preferències, discuteixen entre ells els punts forts i dèbils, preparen el debat i trien d'entre tots els que els hi agrada un pre-candidat, un "delegat". Si el grup de suport a un candidat en aquella reunió és prou gran, aquest delegat obté el dret a una plaça en la Convenció de tot l'Estat, on s'ajuntarà amb d'altres delegats d'altres reunions veinals i faran suport al pre-candidat amb el que s'han compromés. De vegades, fins i tot dirèctament (sense convenció estatal) aniran a la Convenció Nacional en nom del seu veinat o districte, on els grans partits nominen (a finals d'estiu) el Candidat definitiu.
És molt gran. En temps d'apatia en la participació democràctica aquí per les nostres contrades, si poses la "tele" veus a ciutadans ben normals, a sales públiques, a places o a centres comunitaris, participant d'un debat amb els pre-candidats a president d'Estats Units del seu partit. Veus els polítics (TOTS! els de corbata i els que arriben a la reunió després d'hores treballant de caixera al Wall-Mart, per exemple) implicats vibrant amb cada decisió, i veus els candidats fent política d'alta intensitat, política del "porta a porta", del "parlar amb tothom", de "suar"...Potser que en prenguéssim bona nota, no?
Visca els caucus!
23.1.08
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
