El lideratge planetari malalt

Gairebé l'única raó que legitima l'actual arquitectura del Consell de Seguretat (CS) de les Nacions Unides és que tot i la prerrogativa d'acaparar el torn de paraula i l'agenda mundial que impliquen, els drets de veto dels "cinc grans" del CS (Estats Units, Regne Unit, França, Rússia i Xina) obliguen a que les grans potències s'hagin de posar d'acord per a tirar endavant els temes de l'agenda del Consell (fet que no és trivial, si hom pensa que aquests són els països amb més capacitat bèl·lica i logística). El fet que els pocs que realment podrien tenir en les seves mans conduir al planeta a un desastre enfrontant-se entre si hagin de pactar és significatiu. Ara bé, el poder que la resta de la Comunitat Internacional els atorga en investir-los membres permanents (filigrana formalista, ho se, s'investiren ells solets...) implica una responsabilitat quasi infinita i semblant a la que hauria d'assumir un veritable govern global.

Això implica que davant una situació com l'autoqualificat "error tècnic" dels israelians de la darrera setmana (una massacre a població civil palestina, televisada i portada a terme per error, diuen), aquest Consell hauria d'actuar de manera clara. Estats Units, però , no ho veu així, i només quan surt la meva majorette analfabeta preferida a enarbolar la bandera de la "War on Terror" és posa "en plan pràctico". Era de calaix que Estats Units havia de donar suport al projecte de Resolució que fa 2 dies es va presentar al CN condemnant la matança. Era de calaix que l'amic israelià s'havia excedit de manera tan flagrant que un toc d'atenció no malmetria la relació bilateral geoestratègica entre Tel Aviv i Washington. I era de calaix que una actuació irresponsable, a més de minar encara més l'esperança palestina dipositada en la Comunitat Internacional, feriria una mica més la legitimitat de la qual el CN es desagna des de la guerra d'Irak amb la violació incontestada de la Carta de Nacions Unides per part dels EUA en invair Irak.

Estats Units mai acabarà de ser un lider mundial positiu i constructiu al 100% (ho serieu vosaltres si tinguessiu la capacitat de fer saltar pels aires més de 50 anys del treball multilateral internacional més bàsic sense ser penalitzats?), però té marges molt amples de contribució, que es mouen entre les polítiques dialogades de suport a Kyoto i contra les armes nuclears que va intentar implementar Clinton abans de sortir de la Casa Blanca (i que el Congrés, majoritàriament republicà, va denegar), i el circ de Falcons que hi ha instal·lat des de 2000 al 1600 de l'Avinguda Pennsylvania, Washington DC.

Cal que la derrota en les legislatives del darrer 7/11/2006 o les Presidencials de 2008 facin retrocedir a Estats Units a la posició de contribució màxima que pugui fer per la bona marxa del planeta. Seguir amb un lideratge planetari malalt i irresponsable no és una opció.

Renferma

M'agraden els trens. De petit, a l'estiu la rutina diària començava anant en bici a algun lloc a mirar passar algun tren amb ma germana i mon pare -tren que ja teniem controlat quan passava-, i potser per això se m'ha desenvolupat un estrany gust per aquests trastos...

El fet és que aquesta dèria em porta més a estar decebut que cabrejat quan passen coses com la d'avuí. El tren, més ecològic i popular que no pas l'avió; un mitja de transport en el que un es queixa si s'arriba 10 minuts tard quan si això passes en un avió seria considerat tot un èxit...El tren es guanya a pols la mala premsa que té darrerament amb fets com el d'avuí, quan un tren s'ha quedat aturat i a les fosques durant quasi una hora al tunel que s'exten sota l'Avinguda de Roma-Aragó-Rda. Sant Pere. entre les parades Barcelona Sants i Pl. Catalunya. En veient que ningú informava de res -llegeixo a elpais.es-, alguns passatgers han optat per desbloquejar les portes i jugar-se el tipus "xino-xano" fins a Sants per dins el tunel (un dels tunnels més transitats del sistema ferroviari estatal, per cert, si voleu més morbo temerari). I mentretant, centenars de viatges que a quilometers d'allà restavem aturats dins d'altres trens de les línies C1,2,3,4 i 7 per aquest accident ens preguntavem "que serà aquesta vegada, una excavadora? un martell pneumàtic?"...

Crec que el fet d'avuí ja es massa gros per intentar arreglar tot plegat fent sortir anuncis als diaris gratuïts de "Renfe informa que lo siente mucho...". No es pot fer tant malament ni amb ganes. I tot i que no donin tant de servei, paral·lelament Ferrocarrils de la Generalitat és capaç de gestionar ramals ferroviaris per on passen multitud de línies que aconsegueixien encabir, en hora punta, a raó d'un comboi cada 100 segons...

Visca els trens i la gent que es deixa la pell intentant que funcionin bé. Una merda amb llacet pels directius ineptes i per tota aquella organització institucional i de competències en transports que no redunden en un major benefici per a tots nosaltres.

l'aventura de la responsabilitat ja és en acció!

Sempre que he pensat sobre què és del que més content estic respecte dels diversos projectes en que he pres part, m'ha vingut al cap l'etapa en la que vaig fer de conseller escolar en representació dels més de mil alumnes del meu institut. Entre 3r d'ESO i 2n de batxillerat vaig desenvolupar una tasca que em va omplir de satisfacció, que em va fer aprendre molt i amb la qual vaig tenir l'oportunitat de portar la veu de moltes persones i per tant fer petites millores per a molts.

Vull, com a mínim, igualar aquesta sensació de nou, i crec que així serà: des del darrer 29 d'octubre l'Assemblea nacional d'Acció Escolta de Catalunya em va donar aquesta oportunitat, formant part de l'equip de persones que tirarem endavant la federació el proper any, com a vice-president.

Crec que gran part d'aquesta certesa que tinc en que es repeteixi aquella il·lusió de noi d'ESO de 14 anys es deu a les persones que em van proposar formar part de l'equip de presidència de l'associació. La Sra. presidenta electa i la Secretaria General de la nostra associació són de les persones més compromeses, treballadores i -amb perdó- de puta mare que conec, així que "3 hurras por Olga y Monserrááá!". De veritat, és dificil refusar el poder formar-te i creixer al costat de gent tan bona.

I en segon lloc, l'altra part de certesa que el viatge serà bo i la feina serà útil crec me la dona les ganes de fer coses plegats i la força renovada dels diferents Agrupaments d'Acció. .Si aconseguim generalitzar el sentiment que junts som més forts i sumem molt més que no pas tots per separat, consolidarem un projecte educatiu espectacular i tindrem una força per a fer acció educativa sense precedents. Missió serà, aquesta fita, pels espais com la comissió de caps d'agrupament -la vegueria- i, per descomptat, per uns companys de Junta dels que depen l'èxit de l'any. I també, del Consell del Tagore: nois, sense gent potent i entregada com vosaltres seria impossible que un Cap d'Agrupament assumís la vicepresidència d'Acció Escolta!

Moltes gràcies per la contundència dels Agrupaments a l'hora de votar-nos; crec que tots l'hem entès com una confiança que hem d'anar conreant i renovant amb el dia a dia del suport associatiu, i així ens prenem el repte. La il·lusió i l'implicació personal faran, per últim, la resta. Endavant i acció!

Presentar-se a parlamentàries i jugar a presidencials

Els actuals partits i coalicions electorals són ben responsables de tota una sèrie de desencants i desconcerts que ronden pel cap de la comunitat política (és a dir, de nosaltres, de la gent) vers el fet polític i els processos electorals. Un fet ben exemplificador n'és la recent apel·lació "merma de la Democràcia" que alguns apliquen al fet que el cap de la llista electoral de candidats al Parlament de Catalunya que ha obtingut més vots no esdevingui President del Consell Executiu, és a dir, President de la Generalitat.


Intentaré fer un exercici de Ciència Política:

Una de les maneres de dividir els diversos conjunt de regles, eines i procediments pels que una determinada polis escull els seus representants al govern comú és subdividir-los entre sistemes "Presidencialistes" (cas dels Estats Units d'America, Brasil o, de forma més complexa, la República Francesa) o "Sistemes Parlamentaris" (cas d'Espanya, Itàlia o el Regne Unit).

Els sistemes presidencialistes es podrien resumir en un procediment pel que el poble tria dirèctament a la persona que ha de ser President del país (o Primer Ministre, o com així anomenin les lleis al cap del poder executiu) i en una altra elecció separada la composició de l'assemblea que aprova les lleis (Parlament, Assemblea Nacional o qualsevol altre substantiu que faci referència a l'òrgan en el que resideix el poder legislatiu).

En canvi, als sistemes parlamentaris NO hi ha tal distinció. Els ciutadans no poden adreçar-se a les urnes per a escollir un cap de l'executiu, si no que només es pronuncien sobre a qui atorguen el dret de participar en l'assemblea legislativa en nom de tots. És DESPRÉS en aquesta assemblea que els representants deliberen i encarreguen una persona (que no cal que sigui ni d'aquesta assemblea) per a que formi un equip de govern (que s'anomena Consell Executiu, Consell de Ministres...). Per tant, de l'elecció de membres de l'assemblea no depen jurídicament en cap cas de manera directa un nom concret, ni de dintre ni de fora de cap llista. Un cop constituït el parlament, les diferents agrupacions d'elegits (partits) són consultades per a saber a quin ciutadà de Catalunya atorgaran l'encàrrec de formar govern, i quan es comprovi en aquestes consultes que hi ha algun ciutadà a qui la majoria de gent de l'assemblea atorgaria aquest important encàrrec, se'l crida a la seu del Parlament per a demanar-li que prepari un programa de govern i s'adreci a l'assemblea en un ple anomenat "Sessió d'investidura". Si després d'adreçar-se a l'assemblea aquest ciutadà obté més de la meitat dels vots dels escollits (diputats), l'encarrec esdevé ferm i la persona esmentada es responsabilitza de proposar i executar amb un equip d'ajudants, les lleis que han d'aprovar-se al Parlament, establint-se entre el ciutadà i aquesta assemblea una relació de confiança i control i durant el temps que aquesta Assemblea ha estat escollida per exercir.

Si extrapolem tota la teoria a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, jo proposaria extreure'n aquestes conclusions:

a) Els partits i coalicions electorals que presenten llistes de persones a les eleccions no fan més que confondre a la ciutadania sobre què s'està pronunciant. El fet que el primer diputat que presenta cada formació a cada llista s'envolti d'una campanya electoral que el presenti com a Presidenciable és un error de concepte i aliena la ciutadania del procés (això ho han fet totes les coalicions i partits que s'han presentat enguany)

b) Si escollim als qui després escolliran per nosaltres un cap de l'executiu, un bon exercici que en democràcia representativa apropi representant i representat -i per tant un exercici desitjable- passaria perquè els diputats (o els partits, maleïda disciplina ) reconeguin explícitamentja si ja tenen decidit un ciutadà a qui ells recolzarien com a Cap de l'Executiu i a quins altres diputats o partits es sumarien per a escollir-lo (només han clarificat explícitament en la campanya les seves intencions i aliances en l'elecció de cap de l'executiu la coalició Iniciativa per Catalunya-Verds-Esquerra Unida i Alternativa -ICV-EUiA- i el Partit dels Socialistes de Catalunya -PSC-)

c) Davant resultats descoratjadors, (com per exemple obtenir més seients a l'assemblea que altres grups d'escollits i malgrat això que et manquin recolzaments per a tirar endavant el teu candidat a President i no els obtinguis d'altres coalicions o partits que prefereixen aliar-se entre elles), la veritable merma de la democràcia és qualificar d'il·legitim aquest exercici d'acords entre diversos grups (alguns diuen que això no és il·legal, però sí il·legítim) ja que d'això és el que va el Sistema Parlamentari: forjar acords que et permetin construir lleis i decisions en seu parlamentària.

d) Si malgrat estar sustentat en expressions de l'interès general (lleis) el sistema no agrada, siguem proactius i canviem-lo. Catalunya governa els seus processos polítics per una disposició transitòria feta quan encara no tenia estatut, que no va ser canviada per l'Estatut del 79 ni llei posterior perquè el govern català que hi sortí escollit va detectar que podia beneficiar la coalició parlamentària que li donava suport en successives eleccions i que no ha estat canviada en l'Estatut del 2006. I per a fer això Catalunya sempre ha tingut competències per ser Comunitat regida per la via constitucional "històrica" que permet agenda electoral pròpia. I no ho ha canviat mai.

e) Conrea DVDs i colliràs carabasses.

Si tots ens aixequem el món tremola; Vine a la Bossa Solidària!

Sí. El món tremola si ens posem tots d'acord. Si creem una gran xarxa capaç de movilitzar-nos a tots, un salt cap endavant farà avançar el planeta, una actitud d'implicació eliminarà la pobresa. Així de clar.

Amb aquestes premises, un cop més les diverses plataformes encabides en la GCAP, la iniciativa associativa mundial contra la pobresa, han portat a terme un multitudinari toc d'atenció global als 189 països de l'ONU que l'any 2000 van aprovar per unanimitat una declaració de la seva Assemblea vital per al planeta: la Declaració dels Objectius del Mil·lenni. 8 fites imprescindibles per a la primera generació empíricament capaç d'erradicar la pobresa, a impulsar entre tots: països, moviment associatiu mundial, persones.

En aquesta ocasió l'acte "Aixeca't contra la Pobresa", que segur que heu vist si passejaveu aquest diumenge per la Plaça de Catalunya, preten anotar un Record Guiness a nivell mundial com a crida a seguir impulsant tasques que facin assolir els ODM, amb un simple gest: Milions de persones fent una assentada i aixecant-se a la vegada arreu del planeta.

Esperem que el gest serveixi per a recordar als qui tenen en les seves mans la major quantitat d'eines i recursos per paliar la pobresa i acomplir els ODMs -els governs-, que la Declaració del Mil·lenni segueix allà, esperant ser impulsada pels qui en nom de tots la van signar.

En el marc de la campanya "Aixeca't Contra la Pobresa", i coincidint amb el Dia Mundial de l'Alimentació que se celebra aquesta setmana, El proper dissabte 21 Acció Escolta de Catalunya i els seus Agrupaments seran als mercats municipals de Barcelona, Vilanova, Cardedeu, Hospitalet i Castellar del Vallès divulgant els ODMs i fent una gran recollida d'aliments per a aportar el seu granet de sorra a aquesta campanya global. Ens veiem el proper dissabte als mercats amb l'acció BOSSA SOLIDÀRIA! Aixeca't contra la pobresa!

"maleducat.mas"

Resulta que abans dels diferents polítics i el seu taranna van les persones i la bona educació. Un polític ens pot agradar per com defensa les seves idees, o tot el contrari. Ens podem trobar amb persones que pugnen per assumir responsabilitats públiques que són agressius, conciliadors, opacs, avorrits o qualsevol altra cosa.

Però abans de valorar l'actitud amb que afronten la comunicació de les seves idees a la resta de la polis , crec que cal fer un anàlisi de bona educació del polític amb el company (o no) del costat, amb el que un es disputa l'elector, ja que ens diu força coses de la seva manera de fer i de la cura amb la que respecta i fomenta un procés polític òptim.

En aquest sentit, estic força sorprès de l'actitud del líder de Convergència i Unió, Artur Mas. En termes d'educació i respecte personal (i subratllo personal, amb altres persones, no pas amb altres formacions polítiques), ja porto un temps donant-li voltes al cap que aquest senyor projecta en cadascuna de les vegades que l'he vist interactuar amb d'altres liders polítics o en actes públics (debats de l'Estatut, entrevistes individuals a mitjans de comunicació, campanya electoral...) una actitud absolutament despreciativa i xulesca cap a l'adversari polític o periodista al que respon. I m'ennerva. Crec que és de justícia, per exemple, trencar el tòpic que els membres del PP en la seva totalitat són fatxes i maleducats. Es clar que hi ha molt "prenda" entre les files populars -i sobretot al carrer Gènova 13 a Madrid-, però compareu l'actitud i maneres de defendre en públic les idees de Josep Piqué amb les d' Artur Mas. Si sou absolutament sincers i us oblideu per un moment de les sigles que representen, em sembla que us adonareu del despreci de Mas.

En les darreres hores s'ha pre-calentat la campanya amb el DVD que Artur Mas ha encartat a tots els diaris, i que precísament van en la línia del que crec que són les maneres del lider convergent. Amb "confidencial.cat", que així es diu el DVD, em sembla que es descobreixen més aspectes d'aquesta actitud, i que es tradueixen en des de vulnerar les previsions legals de despesa en campanya fins a violar els permisos d'arxiu i de Copyright manllevant imatges d'arxiu de diversos mitjans de comunicació sense sol·licitud prèvia. I tot això, fixant-nos en coses objectivables (sense entrar a valorar el fons, vull dir: editar aquest DVD és, com a mínim, un estil dubtosament elegant de fer campanya).

Bé, no se que en pensareu vosaltres, però un cop més m'ha passat pel cap aquest sentiment que Artur Mas com a persona té molt males maneres, i m'he posat a escriure-ho aquí.

"el miqueeel no té unitaaat..."

"El miqueel...no te unitaaat...el miqueeel...no sap on vaaa...el miqueel...no te unitaaat, Acció Escolta se l'ha emportaat! (hitazo de Passos)..."


Bé noiets, doncs, sí, era cert. Els típics rumors septembrils previs a Passos que sempre afirmen que no segueixo a pioners enguany s'han fet realitat.

No hay marcha atrás, y ya no me dedico a la cria directa de bestezuelas. Però la veritat és que no tot marxa. En primer lloc, queda dins meu del pas per pioners l'haver pogut coneixer a uns tios petriestupends amb un 3x3 que ens ha permés experimentar la veritat que hi ha en la frase "Associeu-vos i sereu forts". Són excursions havent-me d'aixecar en calçotets a les 2:00h del matí un bon dissabte de desembre a posar ordre mentre el Sagar es desentenia -i reia de mi- a la tenda, passant per "Tentenpiés", musicals de Mecano, magnífiques festes de l'avet o fins i tot uns campaments junts amb visita a trinxera inclosa. A totes les nenes i nens macos trespertreseros: un petonet, un "gràcies" i un necessari "fins ara",ja que entaulats en un bar o compartint mil històries, això no ha fet més que començar!Sort

I en segon lloc, queda el record de ser monitor dels pios de tagore. Fa més de tres anys que ens vam coneixer, i per tant la majoria absoluta del temps que he fet de monitor a l'escoltisme ha estat al vostre costat. Junts hem viscut ascencions al Pedraforca, activitats, empreses o el campament més imborrable de la nostra vida escolta, l'Eurojam. Moltíssimes hores junts que fan que, quan d'aquí 60 anys un vellet venerable intenti fer memòria del que va ser comprometre's amb l'entorn a través de fer de cap escolta en la seva joventut, sigueu vosaltres Pau, Maria, Anna, David i Carla els que sortiu en unes imatges inoblidables, i de les que espero seguir alimentant els meus records passant més estones junts ara espero que com a amic i ojalà, com a futurs companys de Consell d'Agrupament algun dia no massa llunyà. Merci x tot guapos i seguiu lluitant per aquesta Unitat de Pioners Karakorum!

"Acció Escolta se l'ha emportat" -que diu la cançoneta- però amb la convicció que tothom qui s'embarca en el projecte accioescoltero treballa per a fer possibles coses tan tangibles i directes com aquesta màgia entre pioners de diversos AEs o que gent de vint-i-pico pugui compartir el seu temps de compromís amb vosaltres i creixer junts!

Una abraçada

cautela i memòria

L'amic Joseph Ratzinger ha animat el panorama internacional últimament arran de la seva visita a Alemanya. En una conferència universitària el Papa va llegir uns fragments d'uns teòlegs històrics amb els que velàdament donava suport a la tesi que tradicionalment l'Islamisme ha contingut valors violents i la seva voluntat d'expansió ha estat portada a terme de manera coaccionadora.

Bé, la qüestió és que encara que fos veritat, els temps que corren haurien de fer reflexionar a un cap d'estat sobre la conveniència de pronunciar aquestes afirmacions. I més quan Ratzinger és cap d'estat a causa de dirigir l'administració mundial d'una confessió religiosa.

Però és que a més, m'estranya que la jerarquia catòlica s'atreveixi a anar jugant amb si tal o qual religió és violenta o ha estat imposada amb violència. Dubto que Benet XVI, home erudit ("de cinc llibres", diuen), hagi oblidat que no fa massa segles el Vaticà reprimia el que li venia en gana muntant tribunals religiosos, encenent pires o enviant exercits de croats per tot el món...A més, el fet que sembli que aquestes pràctiques fa molt de temps que l'esglèsia catòlica no les empra no es pas per una paulatina recapacitació eclesial, sinó per l'eclosió del racionalisme, les revolucions polítiques i les primeres cartes de drets humans durant l'Edat Moderna, que van començar a acotar aquests "procediments evangelitzadors".

El cert és que tota ideologia -religiosa o no- que és proclama teòricament com a "única i vertadera" ja conté una llavor de discòrida inherent amb la confessió única i vertadera del veí del costat. Però no cal baixar fins a analitzar els pilars-dogmes de cada conjunt de creences. Actualment pot ser cert que, a ulls de molts, altres fes a part de la catòlica tinguin pràctiques contràries a la llibertat individual o parteixin de teories que poden portar a friccions. Però Ratzinger no pot fer un exercici descarat d'anàlisi etnocèntric que porti a fer declaracions absents de la cautela necessària en diplomàcia internacional ni desprovistes de la memòria històrica d'algú honest. No pot pretendre mesurar els actes de la resta de col·lectius del món respecte el temps històric que viu Occident, i molt menys amb el currículum que té l'organització en nom de la qual parla.

Símbols

Un 11-S és un dia de molts símbols. La Diada en treu a relluir un munt penjats de balcons, davant monuments o entorn a alguna tomba. L'11 de setembre de 1714, el protagonista pòstum de la festa avuí i guerra llavors (Rafael de Casanova, el moianès-heroi nacional) ja en treia un per sobre la muralla de Barcelona. El Conseller en Cap ataviat amb l'estandart de Santa Eulàlia -patrona comtal genuina i premerceriana -, feia en un últim intent de salvar la ciutat el que la tradició manava (en cas de greu perill i només llavors, enarbolar la bandera de la patrona) tot animant els seus companys a no defallir. Un veritable símbol que s'ha instal·lat en l'imaginari col·lectiu d'un poble i que avuí recordem oferint flors al monument d'aquell Conseller en Cap.

Per si no fos prou -i malauradament-, els 11-S s'han carregat ja fa un lustre de molt més simbolísme i record. Aquesta data de finals d'estiu acull a més de la Diada i els "aniversaris" de l'assalt militar de Pinochet al Palacio de la Moneda per fer un cop d'Estat a Xile, l'efemèride dels atemptats terroristes a les Torres Bessones de la ciutat de Nova York i altres punts dels Estats Units. El fluxe mediàtic que gira entorn a aquell episodi és gegantí, i un cop més les CNNs i les FoxNews -més aquesta que aquella- repeteixen les seqüències dantesques d'aquella operació criminal.

Com el nostre Conseller en Cap de 1714 però una mica més cowboy i força menys avessat a respectar els drets fonamentals, el President dels United George W. Bush intenta mostrar davant dels ciutadans algun símbol que els faci seguir units, recolzant el seu lideratge per intentar vencer. El seu estandart no duu pas els emblemes patronals de Barcelona, sino conceptes sortits de la maquinària de Parides NeoCon, S.A, una maquinària de generar simpleses, estereotips i sil·logísmes de nen de P3 perillosíssims. La War on Terror del nostre vaquer texà és El símbol. Símbol i clau d'accés a poderoses prerrogatives coercitives contra els que no l'ajudin a subjectar el màstil d'aquesta bandera de croat que passeja pel món com una majorette analfabeta.

Una part dels EUA el segueix. Reconeixem-ho, el President té seguidors. Però quan se'm passa pel cap que hi ha molts milions d'electors que l'han votat amb els ulls tancats, automàticament el meu cervell em recorda compensatòriament que hi ha Una Altra Nordamèrica. Una societat que no vol posar-se en processó darrera aquests nous identificadors que el Partit Republicà intenta fomentar. Una societat que estima uns símbols ben diferents, i que els intenta mostrar i protegir de l'embestida conservadora amb fets com la Sentència de la Jutge Federal Diggs Taylor, promoguda per l'American Civil Liberties Union i adoptada per a declarar i·llegals les pràctiques del programa d'espionatge indiscriminat i sense pre-autorització judicial d'una de les agències del govern Bush.

Una Amèrica que no enten perquè es creen nous conceptes per impulsar la nació en pro d'un ideal comú, quan ja n'hi havien. La declaració dels drets humans, la convenció de Ginebra o el mateix Bill of Rights de la Constitució americana poden semblar poc més que grandiloqüents declaracions d'intencions, però a l'hora d'agitar-los a la manera de banderes de Santa Eulàlia, no hi ha color. Són símbols mundials d'entesa i també clar posicionament antiterrorista versus veritables ariets de guerra que fan saltar pels aires la llibertat del binomi llibertat-seguretat.

Així doncs, Bush va sortir ahir per la tele en primetime a arengar la nació fent de particular majorette. Les frases fetes de We will prevail i totes aquestes "mandangues" les feia tot defensant l'encert de renunciar a creixents porcions de llibertat i drets per estimular la War on Terror . I segurament la gent sensata pensava que "res més lluny" d'això és el que s'havia de fer per plantar cara al crim; que poc més que de crida per a nous suïcides serviria el discurset si el paio anava agitant símbols tan equivocats, tan xulescs.

Un altre 11-S ha passat. Un any més, des de molts sectors progressistes es formula el desig que el govern dels EUA retorni al camp del multilateralisme, de la serena assumció de responsabilitats i dels símbols que l'han fet un gran país. Una vegada més es resta un any al comput dels que li queden a Bush per marxar, i ja en queden menys. Tan de bo les eleccions legislatives de novembre es converteixin en un potent missatge, en un símbol per a l'Administració del que val i el que no val. I tan de bo aquests comicis ho posin més dificil al President dels Estats Units i els seus amics.

La "War on Terror" del nostre vaquer texà és El símbol. Símbol i clau d'accés a poderoses prerrogatives coercitives contra els que no l'ajudin a subjectar el màstil d'aquesta bandera de croat que passeja pel món com una majorette analfabeta.

L' Afer Rubianes

La que s'ha liat amb l'afer Rubianes ("liar": dicese del suceso provinciano que acaba siendo noticia en el Telediario Segunda Edición del amigo Lorenzo Milà). Us enrecordeu del toc d'atenció que va fer el Consell Audiovisual de Catalunya al programa "El Club" el gener passat perquè l'Albert Om no va parar-li els peus al Pepe Rubianes quan es cagava en els "fatxes"?

Doncs bé, l'actor barceloní arriba ara a Madrid amb l'espectacle Lorca eramos todos, i resulta que anava (sí, anava) a estrenar l'espectacle al Teatro Español (que és un organisme públic depenent de l'Ajuntament de Madrid), dirigit per Mario Gas (dramaturg català), i es veu que el batlle madrileny Ruiz-Gallardón (PP) ha dit que no pensen contractar-lo pel que va dir fa nou mesos a TV3.

Defugint comentaris de l'estil "fachas españolistas" per respecte i "carinyu" als milers d'espanyols que allà a Madrid han de suportar als Monsters de la Calle Genova, a Las Razones de torn i demés inframón antidemòcrata, cal assenyalar que el que ha passat és força greu. El director del teatre, Gas, que s'ha enterat que el seu escenari no contractarà a Rubianes per la radio (al més pur estil "decretazo"), ja ha dit que valora abandonar el càrrec pel que considera un atac a la llibertat de Rubianes. I no només això. La mateixa Regidora d'Arts de l'Ajuntament de Madrid, Alicia Moreno (del propi PP!!!) se li ha suggerit que dimiteixi si no està d'acord amb les -increïbles- pressions que ha rebut per part del seu propi partit per refusar Rubianes.

No cal dir que l'Ajuntament de Madrid no pot pretendre que el nivell d'exigència en el respecte al ciutadà sigui el mateix per a un particular que per a una autoritat pública. Ni tan sols com a darrer recurs gallardonista per apaivegar a grupusculs i lobbies. Es cert que Rubianes es va crear enemics pel que va dir, però l'Ajuntament de Madrid no pot expressar públicament que castiga a una persona per les opinions vertides per aquesta. Al senyor Pepe Rubianes li empara la llibertat d'expressió que la Constitució (de la qual tant s'inflen la boca alguns) ofereix als particulars, protecció que NO té l'administració local. És veritat que el dret a la lliure opinió no dona cobertura a insults ni intromissions il·legitimes innecessàries en l'honor d'altri, però Rubianes això no ho va fer. I a més es va disculpar! No va insultar cap persona identificable ni va dir res tan greu (bé, de fet, gens greu: el que va dir ho va expressar amb grolleria, però que va existir una Espanya rància i criminal ho pensem tots, i que ara molts d'aquells es volen apropiar de la patent de representar la puresa i la unitat Nacional -española, claro-, també. I quan hi pensem, jo al menys, també em cabrejo una mica...).

La veritat és que encara queden actituds i pensaments que tempten molt justíficadament de traçar línies divisòries entre el concepte abstracte d' "Ells" i el de "Nosaltres". Però en comptes d'enfilar-me per les branques d'aquest debat essencialista que segur que posa "catxondo" alguns australopithecus de les Espanyes, demanaré un desig impossible: Sr. Múgica, Defensor del Pueblo, vosté té encomanada la supervisió de l'actuació d'administracions públiques front als ciutadans en temes que afectin als seus Drets Fonamentals. Deixi's de llegir amb lupa l'Estatut per si troba alguna cosa estranya i obri expedient a l'Ajuntament de Madrid. Ànims, Pepe.

"que se metan a España en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario" Pepe Rubianes

Jura Made in Clos

Doncs sí, ja ha passat. L'amic floquet ens ha deixat orfes d'alcalde dislèxic i ara seran els amics madrilenys els que fruiran amb les ocurrències i frases estrambòtiques del nou ministre, gaudint ara Clos d'un altaveu de més abast i enemics més perillosos que no pas els diaris conservadors de l'oasi català... Bé, sigui com sigui, Clos ha començat fort i davant el Rei, ZP i el ministre de justícia -en qualitat de Notario Mayor del Reino- ha promès el càrrec en els següents termes: "Prometo el cargo de Ministro de Justicia, comercio y turismo...". Ja comencem! Pista que aterra!

"Prometo el cargo de Ministro de Justicia, comercio y turismo..."

Novetats

Poc a poc mickylopez.blogspot.com va creixent amb noves cosetes.

Ara al blog hi podeu trobar dos enllaços que "fan causa". En primer lloc, he insertat un banner al web de la Campanya dels Objectius del Desenvolupament del Mil·lenni. Feu-hi una volta per saber com poder treure partit al fet de formar part de la primera generació que podem erradicar la pobresa al món!

També podeu iniciar des d'aquí el camí que us porta a baixar-vos el programari lliure Mozilla Firefox el multi-premiat navegador alternatiu en el que centenars de programadors treballen en xarxa.

Per altra banda, i fent gala del vessant més "freak" d'aquest blog (que també hi ha de ser!), hi ha un nou apartat d'enllaços anomenat "Youtube Jewels", en el que trobar alguns dels vídeos i/o freakisme en general d'internet que li fa "patxoca" al propietari del weblog. Comencem amb material de La Hora chanante i de la ja mítica produccíó de "El Terrat" capitanejada per Andreu Buenafuente La Cosa Nostra, el millor producte televisiu que ha engendrat la productora.
Que us agradi!

Perilla R.I.P.

Així és. mickylopez.blogspot.com tiene el "robado" del verano. Tenim la imatge gràfica que després de 5 anys amb perilla, el Micky se l'ha tret i sembla...1) Més pipiolo de lo que ja és. 2) Més gordo de lo que ja és, ja que ja no li tapa la papadita...Seguirem informant d'altres canvis estètics de relevància.

reflexions d'estiu (III): voulez-vous dancer avec moi?

Tot just m'acabo d'enrecordar d'algunes coses que em van sorpdendre en el viatge que vaig fer a París. En primer lloc, que segueixo tenint -ja hi havia estat anteriorment- fortament lligat el record d'aquesta ciutat amb l' olor del seu metro . És una curiosa mescla com de naftalina amb humitat que associo immediatament al suburbà de la ciutat de la llum. I només em faltava a mi ser un "freak" dels trens per relacionar definitivament aquesta sensació olfactiva com un dels trets que més identifico de París.

I en segon lloc, comentavem amb la Natalia (la meva novia, que viatjava amb mi) la diferència positiva que vam notar en l'ús que els parisins fan de l'espai públic. M'explicaré. A tot arreu on anavem - sobretot en parcs i grans places- tenies la sensació que els ciutadans de la capital francesa tenen molta més costum de baixar al carrer i compartir la via pública per a xerrar, passejar fer esport o muntar festes improvisades que nosaltres.

No dic que aquí no ho fem això, però crec que li donem un aire més com d'excepció al fet de passar part de la nostra vida a l'espai públic que són els carrers i places de la teva ciutat. Allà potser ni s'ho han de proposar d'atansar-s'hi per fer quelcom, simplement ja hi són allà.

Un parell d'exemples que ens van fer pensar en això són, primerament la quantitat d'usos que diferent gent feia del Parc de Luxembourg (als peus del Senat, prop del Quartier latin), on hi havia infrastructura per al gaudi de grans i petits, en forma de pistes de tennis, gronxadors, sorrals de petanca i terrenys de bàsquet, quioscos, miradors, barques...i quantitat de cadires com les de les Rambles de Canaletes, on la gent xerrava, feia la migdiada o jugava a escacs.

A més, cal assenyalar les improvisades concentracions de ballarins i ballarines que s'apleguen cap al vespre al llarg de la ribera del Sena al Jardin des Plantes. Centenars de persones s'acosten a aquest lloc, algú porta música en uns petits altaveus i enriute'n tu de Noche de Baile! Salsa, merengue i cha-cha-cha en una pista de ball improvisada per les nits d'estiu! Hi havia moltíssima gent ballant!I de totes les edats, des de joves que podrien estar en un macrobotellon fins a avis que es podrien estar avorrint com ostres a casa una nit d'agost.

Jo no se si seran els valors republicans i laics dels nostres veïns francesos, que els fan apreciar i portar una relació diferent amb la ciutat i l'espai públic. Segur que alguna cosa hi deuen tenir a veure, no? Però quan pensava això m'enrecordava d'una màxima que a vegades ennuncia el meu pare fent-se l'ideòleg: "Yo de mayor quiero ser francés". Jo una miqueta també.

reflexions d'estiu (II): Jack Sparrow és grande

Seguint amb les reflexions d'estiu, aquí en va un altra que he pensat que merexia estar en aquests primers moments històrics de naixença del meu blog: JOHNNY DEPP, que bueno eres coño! I és que si una pel·lícula amb segell Disney em pot arrencar un "OOOOOlé" -a part d'Aladdin i el doblatge del Genio per Josema Yuste- és Piratas del Caribé 2.

No posaré com va per no xafar ganes d'anar al cinema, però la pel·lícula descansa principalment en dos pilars. Primer: un grandiós Depp que no és que interpreti, si no que ELL ha creat a Jack Sparrow, ELL és Jack Sparrow. Segon: una història d'aventures amb -sobretot- un final "que te cagas", i que crec immillorable perquè la gent comenci a fer ja cua per veure la tercera entrega de la saga, que serà impressionant. Senyor John Depp, OSCAR JA.

Estrena

Hola a tots! Avuí 28-08-06, a altes hores de la matinada, i sense poder dormir, he decidit que ja estava bé, que els meus intents fallits de blog amb l' Space del messenger havien de derivar cap a un típic i senzill blog d'aquests de blogspot que ara tothom té. I aquí està!

I de senzill res, perquè per les entranyes d'aquesta cosa es veu que si vols alguna coseta mitjanament arreglada has de saber els codis "powrefpoewjr>!argl" aquests que serveixen per a escriure webs. Jo no en se, així que de moment ho veureu tot fet un nyap (sobretot la barra lateral). Aniré demanant ajuda. Espero que hi trobeu quelcom interessant per aquí! Benvinguts.

reflexions d'estiu (I): Que vivan los pueblos

Passejava l'altre dia per les festes de Sants amb un amic "mesetario-madril" amb el que m'uneix el món escolta en general -i federal en particular-, quan vam destapar l'ampolla dels típics tòpics de pont aeri (la de sangria feia estona que era oberta). Ell "rajava" de Barcelona, com a bon "mesetario" (que en el fons -ho se-, es queda embobat amb la fauna i flora barcelonina fins el punt que parla català en la intimitat), i jo li tornava la invitació al joc dient barbaritats sobre Madrid.

La competició va anar degradant fins a establir un debat entorn a quina de les dues ciutats tenia el deshonor de tenir una atmòsfera més de poble. I com tothom sap, "Madrid es un pueblo de 3 millones de habitantes". La veritat es que l'ambient genuí de gran vil·la que -crec- té la capital de les Espanyes, en el moment de la discusió etílica, va ser superat pel decorat de la nostra conversa, que va proporcionar l'argument guanyador a l'amic.

Girant-se mirant totes les banderoletes de les Festes de Sants penajdes dels edificis baixos, amb el "chumba chumba" de l'orquestra de fil musical i amb les files de cadires de gent prenent la fresca com a espectadors, el messetari amic digué, un xic ja borratxo: "Pero tu has visto esto?, que vais de metropolis europea y luego montais verbenas? Esto si que es un pueblo!".

I a part d'encadenar diversos conceptes divertits en una mateixa frase que em van fer força gràcia ("Barcelona va de metrópolis europea", "verbena"...), en aquell moment jo també vaig estar d'acord. I és que (hi ara ve aquí la moraleja "amb pinces" de l'escrit), les Festes de Sants són les festes d'un poble: populars i pacífiques, cutres i divertides i plenes de gent però sense onades de personal que massifiquen la juerga fins al límit. Tot i ser les de Gràcia la niña bonita de les festes estiuenques de BCN, crec que a Sants es respira un ambient més genuí d'un bon "sarau" de poble. Visca les Festes de Sants i que vivan los pueblos!