L'amic Joseph Ratzinger ha animat el panorama internacional últimament arran de la seva visita a Alemanya. En una conferència universitària el Papa va llegir uns fragments d'uns teòlegs històrics amb els que velàdament donava suport a la tesi que tradicionalment l'Islamisme ha contingut valors violents i la seva voluntat d'expansió ha estat portada a terme de manera coaccionadora.
Bé, la qüestió és que encara que fos veritat, els temps que corren haurien de fer reflexionar a un cap d'estat sobre la conveniència de pronunciar aquestes afirmacions. I més quan Ratzinger és cap d'estat a causa de dirigir l'administració mundial d'una confessió religiosa.
Però és que a més, m'estranya que la jerarquia catòlica s'atreveixi a anar jugant amb si tal o qual religió és violenta o ha estat imposada amb violència. Dubto que Benet XVI, home erudit ("de cinc llibres", diuen), hagi oblidat que no fa massa segles el Vaticà reprimia el que li venia en gana muntant tribunals religiosos, encenent pires o enviant exercits de croats per tot el món...A més, el fet que sembli que aquestes pràctiques fa molt de temps que l'esglèsia catòlica no les empra no es pas per una paulatina recapacitació eclesial, sinó per l'eclosió del racionalisme, les revolucions polítiques i les primeres cartes de drets humans durant l'Edat Moderna, que van començar a acotar aquests "procediments evangelitzadors".
El cert és que tota ideologia -religiosa o no- que és proclama teòricament com a "única i vertadera" ja conté una llavor de discòrida inherent amb la confessió única i vertadera del veí del costat. Però no cal baixar fins a analitzar els pilars-dogmes de cada conjunt de creences. Actualment pot ser cert que, a ulls de molts, altres fes a part de la catòlica tinguin pràctiques contràries a la llibertat individual o parteixin de teories que poden portar a friccions. Però Ratzinger no pot fer un exercici descarat d'anàlisi etnocèntric que porti a fer declaracions absents de la cautela necessària en diplomàcia internacional ni desprovistes de la memòria històrica d'algú honest. No pot pretendre mesurar els actes de la resta de col·lectius del món respecte el temps històric que viu Occident, i molt menys amb el currículum que té l'organització en nom de la qual parla.
Bé, la qüestió és que encara que fos veritat, els temps que corren haurien de fer reflexionar a un cap d'estat sobre la conveniència de pronunciar aquestes afirmacions. I més quan Ratzinger és cap d'estat a causa de dirigir l'administració mundial d'una confessió religiosa.
Però és que a més, m'estranya que la jerarquia catòlica s'atreveixi a anar jugant amb si tal o qual religió és violenta o ha estat imposada amb violència. Dubto que Benet XVI, home erudit ("de cinc llibres", diuen), hagi oblidat que no fa massa segles el Vaticà reprimia el que li venia en gana muntant tribunals religiosos, encenent pires o enviant exercits de croats per tot el món...A més, el fet que sembli que aquestes pràctiques fa molt de temps que l'esglèsia catòlica no les empra no es pas per una paulatina recapacitació eclesial, sinó per l'eclosió del racionalisme, les revolucions polítiques i les primeres cartes de drets humans durant l'Edat Moderna, que van començar a acotar aquests "procediments evangelitzadors".
El cert és que tota ideologia -religiosa o no- que és proclama teòricament com a "única i vertadera" ja conté una llavor de discòrida inherent amb la confessió única i vertadera del veí del costat. Però no cal baixar fins a analitzar els pilars-dogmes de cada conjunt de creences. Actualment pot ser cert que, a ulls de molts, altres fes a part de la catòlica tinguin pràctiques contràries a la llibertat individual o parteixin de teories que poden portar a friccions. Però Ratzinger no pot fer un exercici descarat d'anàlisi etnocèntric que porti a fer declaracions absents de la cautela necessària en diplomàcia internacional ni desprovistes de la memòria històrica d'algú honest. No pot pretendre mesurar els actes de la resta de col·lectius del món respecte el temps històric que viu Occident, i molt menys amb el currículum que té l'organització en nom de la qual parla.
