El lideratge planetari malalt

Gairebé l'única raó que legitima l'actual arquitectura del Consell de Seguretat (CS) de les Nacions Unides és que tot i la prerrogativa d'acaparar el torn de paraula i l'agenda mundial que impliquen, els drets de veto dels "cinc grans" del CS (Estats Units, Regne Unit, França, Rússia i Xina) obliguen a que les grans potències s'hagin de posar d'acord per a tirar endavant els temes de l'agenda del Consell (fet que no és trivial, si hom pensa que aquests són els països amb més capacitat bèl·lica i logística). El fet que els pocs que realment podrien tenir en les seves mans conduir al planeta a un desastre enfrontant-se entre si hagin de pactar és significatiu. Ara bé, el poder que la resta de la Comunitat Internacional els atorga en investir-los membres permanents (filigrana formalista, ho se, s'investiren ells solets...) implica una responsabilitat quasi infinita i semblant a la que hauria d'assumir un veritable govern global.

Això implica que davant una situació com l'autoqualificat "error tècnic" dels israelians de la darrera setmana (una massacre a població civil palestina, televisada i portada a terme per error, diuen), aquest Consell hauria d'actuar de manera clara. Estats Units, però , no ho veu així, i només quan surt la meva majorette analfabeta preferida a enarbolar la bandera de la "War on Terror" és posa "en plan pràctico". Era de calaix que Estats Units havia de donar suport al projecte de Resolució que fa 2 dies es va presentar al CN condemnant la matança. Era de calaix que l'amic israelià s'havia excedit de manera tan flagrant que un toc d'atenció no malmetria la relació bilateral geoestratègica entre Tel Aviv i Washington. I era de calaix que una actuació irresponsable, a més de minar encara més l'esperança palestina dipositada en la Comunitat Internacional, feriria una mica més la legitimitat de la qual el CN es desagna des de la guerra d'Irak amb la violació incontestada de la Carta de Nacions Unides per part dels EUA en invair Irak.

Estats Units mai acabarà de ser un lider mundial positiu i constructiu al 100% (ho serieu vosaltres si tinguessiu la capacitat de fer saltar pels aires més de 50 anys del treball multilateral internacional més bàsic sense ser penalitzats?), però té marges molt amples de contribució, que es mouen entre les polítiques dialogades de suport a Kyoto i contra les armes nuclears que va intentar implementar Clinton abans de sortir de la Casa Blanca (i que el Congrés, majoritàriament republicà, va denegar), i el circ de Falcons que hi ha instal·lat des de 2000 al 1600 de l'Avinguda Pennsylvania, Washington DC.

Cal que la derrota en les legislatives del darrer 7/11/2006 o les Presidencials de 2008 facin retrocedir a Estats Units a la posició de contribució màxima que pugui fer per la bona marxa del planeta. Seguir amb un lideratge planetari malalt i irresponsable no és una opció.

Renferma

M'agraden els trens. De petit, a l'estiu la rutina diària començava anant en bici a algun lloc a mirar passar algun tren amb ma germana i mon pare -tren que ja teniem controlat quan passava-, i potser per això se m'ha desenvolupat un estrany gust per aquests trastos...

El fet és que aquesta dèria em porta més a estar decebut que cabrejat quan passen coses com la d'avuí. El tren, més ecològic i popular que no pas l'avió; un mitja de transport en el que un es queixa si s'arriba 10 minuts tard quan si això passes en un avió seria considerat tot un èxit...El tren es guanya a pols la mala premsa que té darrerament amb fets com el d'avuí, quan un tren s'ha quedat aturat i a les fosques durant quasi una hora al tunel que s'exten sota l'Avinguda de Roma-Aragó-Rda. Sant Pere. entre les parades Barcelona Sants i Pl. Catalunya. En veient que ningú informava de res -llegeixo a elpais.es-, alguns passatgers han optat per desbloquejar les portes i jugar-se el tipus "xino-xano" fins a Sants per dins el tunel (un dels tunnels més transitats del sistema ferroviari estatal, per cert, si voleu més morbo temerari). I mentretant, centenars de viatges que a quilometers d'allà restavem aturats dins d'altres trens de les línies C1,2,3,4 i 7 per aquest accident ens preguntavem "que serà aquesta vegada, una excavadora? un martell pneumàtic?"...

Crec que el fet d'avuí ja es massa gros per intentar arreglar tot plegat fent sortir anuncis als diaris gratuïts de "Renfe informa que lo siente mucho...". No es pot fer tant malament ni amb ganes. I tot i que no donin tant de servei, paral·lelament Ferrocarrils de la Generalitat és capaç de gestionar ramals ferroviaris per on passen multitud de línies que aconsegueixien encabir, en hora punta, a raó d'un comboi cada 100 segons...

Visca els trens i la gent que es deixa la pell intentant que funcionin bé. Una merda amb llacet pels directius ineptes i per tota aquella organització institucional i de competències en transports que no redunden en un major benefici per a tots nosaltres.

l'aventura de la responsabilitat ja és en acció!

Sempre que he pensat sobre què és del que més content estic respecte dels diversos projectes en que he pres part, m'ha vingut al cap l'etapa en la que vaig fer de conseller escolar en representació dels més de mil alumnes del meu institut. Entre 3r d'ESO i 2n de batxillerat vaig desenvolupar una tasca que em va omplir de satisfacció, que em va fer aprendre molt i amb la qual vaig tenir l'oportunitat de portar la veu de moltes persones i per tant fer petites millores per a molts.

Vull, com a mínim, igualar aquesta sensació de nou, i crec que així serà: des del darrer 29 d'octubre l'Assemblea nacional d'Acció Escolta de Catalunya em va donar aquesta oportunitat, formant part de l'equip de persones que tirarem endavant la federació el proper any, com a vice-president.

Crec que gran part d'aquesta certesa que tinc en que es repeteixi aquella il·lusió de noi d'ESO de 14 anys es deu a les persones que em van proposar formar part de l'equip de presidència de l'associació. La Sra. presidenta electa i la Secretaria General de la nostra associació són de les persones més compromeses, treballadores i -amb perdó- de puta mare que conec, així que "3 hurras por Olga y Monserrááá!". De veritat, és dificil refusar el poder formar-te i creixer al costat de gent tan bona.

I en segon lloc, l'altra part de certesa que el viatge serà bo i la feina serà útil crec me la dona les ganes de fer coses plegats i la força renovada dels diferents Agrupaments d'Acció. .Si aconseguim generalitzar el sentiment que junts som més forts i sumem molt més que no pas tots per separat, consolidarem un projecte educatiu espectacular i tindrem una força per a fer acció educativa sense precedents. Missió serà, aquesta fita, pels espais com la comissió de caps d'agrupament -la vegueria- i, per descomptat, per uns companys de Junta dels que depen l'èxit de l'any. I també, del Consell del Tagore: nois, sense gent potent i entregada com vosaltres seria impossible que un Cap d'Agrupament assumís la vicepresidència d'Acció Escolta!

Moltes gràcies per la contundència dels Agrupaments a l'hora de votar-nos; crec que tots l'hem entès com una confiança que hem d'anar conreant i renovant amb el dia a dia del suport associatiu, i així ens prenem el repte. La il·lusió i l'implicació personal faran, per últim, la resta. Endavant i acció!

Presentar-se a parlamentàries i jugar a presidencials

Els actuals partits i coalicions electorals són ben responsables de tota una sèrie de desencants i desconcerts que ronden pel cap de la comunitat política (és a dir, de nosaltres, de la gent) vers el fet polític i els processos electorals. Un fet ben exemplificador n'és la recent apel·lació "merma de la Democràcia" que alguns apliquen al fet que el cap de la llista electoral de candidats al Parlament de Catalunya que ha obtingut més vots no esdevingui President del Consell Executiu, és a dir, President de la Generalitat.


Intentaré fer un exercici de Ciència Política:

Una de les maneres de dividir els diversos conjunt de regles, eines i procediments pels que una determinada polis escull els seus representants al govern comú és subdividir-los entre sistemes "Presidencialistes" (cas dels Estats Units d'America, Brasil o, de forma més complexa, la República Francesa) o "Sistemes Parlamentaris" (cas d'Espanya, Itàlia o el Regne Unit).

Els sistemes presidencialistes es podrien resumir en un procediment pel que el poble tria dirèctament a la persona que ha de ser President del país (o Primer Ministre, o com així anomenin les lleis al cap del poder executiu) i en una altra elecció separada la composició de l'assemblea que aprova les lleis (Parlament, Assemblea Nacional o qualsevol altre substantiu que faci referència a l'òrgan en el que resideix el poder legislatiu).

En canvi, als sistemes parlamentaris NO hi ha tal distinció. Els ciutadans no poden adreçar-se a les urnes per a escollir un cap de l'executiu, si no que només es pronuncien sobre a qui atorguen el dret de participar en l'assemblea legislativa en nom de tots. És DESPRÉS en aquesta assemblea que els representants deliberen i encarreguen una persona (que no cal que sigui ni d'aquesta assemblea) per a que formi un equip de govern (que s'anomena Consell Executiu, Consell de Ministres...). Per tant, de l'elecció de membres de l'assemblea no depen jurídicament en cap cas de manera directa un nom concret, ni de dintre ni de fora de cap llista. Un cop constituït el parlament, les diferents agrupacions d'elegits (partits) són consultades per a saber a quin ciutadà de Catalunya atorgaran l'encàrrec de formar govern, i quan es comprovi en aquestes consultes que hi ha algun ciutadà a qui la majoria de gent de l'assemblea atorgaria aquest important encàrrec, se'l crida a la seu del Parlament per a demanar-li que prepari un programa de govern i s'adreci a l'assemblea en un ple anomenat "Sessió d'investidura". Si després d'adreçar-se a l'assemblea aquest ciutadà obté més de la meitat dels vots dels escollits (diputats), l'encarrec esdevé ferm i la persona esmentada es responsabilitza de proposar i executar amb un equip d'ajudants, les lleis que han d'aprovar-se al Parlament, establint-se entre el ciutadà i aquesta assemblea una relació de confiança i control i durant el temps que aquesta Assemblea ha estat escollida per exercir.

Si extrapolem tota la teoria a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, jo proposaria extreure'n aquestes conclusions:

a) Els partits i coalicions electorals que presenten llistes de persones a les eleccions no fan més que confondre a la ciutadania sobre què s'està pronunciant. El fet que el primer diputat que presenta cada formació a cada llista s'envolti d'una campanya electoral que el presenti com a Presidenciable és un error de concepte i aliena la ciutadania del procés (això ho han fet totes les coalicions i partits que s'han presentat enguany)

b) Si escollim als qui després escolliran per nosaltres un cap de l'executiu, un bon exercici que en democràcia representativa apropi representant i representat -i per tant un exercici desitjable- passaria perquè els diputats (o els partits, maleïda disciplina ) reconeguin explícitamentja si ja tenen decidit un ciutadà a qui ells recolzarien com a Cap de l'Executiu i a quins altres diputats o partits es sumarien per a escollir-lo (només han clarificat explícitament en la campanya les seves intencions i aliances en l'elecció de cap de l'executiu la coalició Iniciativa per Catalunya-Verds-Esquerra Unida i Alternativa -ICV-EUiA- i el Partit dels Socialistes de Catalunya -PSC-)

c) Davant resultats descoratjadors, (com per exemple obtenir més seients a l'assemblea que altres grups d'escollits i malgrat això que et manquin recolzaments per a tirar endavant el teu candidat a President i no els obtinguis d'altres coalicions o partits que prefereixen aliar-se entre elles), la veritable merma de la democràcia és qualificar d'il·legitim aquest exercici d'acords entre diversos grups (alguns diuen que això no és il·legal, però sí il·legítim) ja que d'això és el que va el Sistema Parlamentari: forjar acords que et permetin construir lleis i decisions en seu parlamentària.

d) Si malgrat estar sustentat en expressions de l'interès general (lleis) el sistema no agrada, siguem proactius i canviem-lo. Catalunya governa els seus processos polítics per una disposició transitòria feta quan encara no tenia estatut, que no va ser canviada per l'Estatut del 79 ni llei posterior perquè el govern català que hi sortí escollit va detectar que podia beneficiar la coalició parlamentària que li donava suport en successives eleccions i que no ha estat canviada en l'Estatut del 2006. I per a fer això Catalunya sempre ha tingut competències per ser Comunitat regida per la via constitucional "històrica" que permet agenda electoral pròpia. I no ho ha canviat mai.

e) Conrea DVDs i colliràs carabasses.