Avui el Jutge d'instrucció de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón ha estat citat a declarar com a imputat en un pressumpte delicte de prevaricació per part del Tribunal Suprem. La instrucció s'ha incoat com a resultat d'una querella presentada per "Manos Limpias" (que es designen a ells mateixos com "sindicat", sense tenir cap representant acreditat en centres de treball i amb l'única activitat coneguda de ser un lobby ultradretà i feixista) i la "Fundación Libertad e Identidad". Segons els querellants, el jutge va posar en marxa diversos procediments i diligències pels que ell mateix sabia que no era competent, quan va rebre en el seu jutjat la denúncia per part de desenes de persones i associacions representants de nombroses persones desaparegudes durant el Franquisme.
La majoria de representants des del centre cap a la dreta dels diversos arcs parlamentaris estatals han estat molt respectuosos amb la Llei en fer declaracions aquest matí. Molt bé. Jo no dedicaré ni un minut a ser respectuós amb la Llei, perquè l'argumentació tècnico-jurídica no mereix ni un gram d'esforç deconstructor de les tesis d'aquest paquet de rancis.
Jo vull parlar de com em sento. De la impressió que em causa que un dels únics membres del Poder Judicial que ha tingut la valentia d'encarar la nostra històrica ferida cauteritzada i infectada des de l'imperi de la Llei comparegui en seu judicial com a possible responsable de delicte. De com un dels centres internacionals més prestigiosos de juristes ha de sortir a recolzar Garzón. De com sempre que ens apropem una passa per tal de restituïr la dignitat i la memòria històrica n'en fem dues enrera. De perquè avui per avui és impossible encara a Espanya fer honor a la signatura dels Convenis de Ginebra de 1949, que haurien de caure amb tot el seu pes sobre els responsables del desastre del 36, i el que vindria després.
Però siguem optimistes. Xoquem una i altra vegada contra la paret fins que "tombi". Els crims de guerra i contra la humanitat no prescriuren MAI a tenor de la legislacio de dret internacional humanitari, fins que algú faci justícia. Fins que, gracies a algú, la societat es reconcilïi amb ella mateixa conscient que és capaç de jutjar els seus crims més horribles. Vull creure que en algun lloc, amagada i en silenci, quieta i pacient, la Justícia espera l'hora dels valents.
Endavant, Garzón.
La majoria de representants des del centre cap a la dreta dels diversos arcs parlamentaris estatals han estat molt respectuosos amb la Llei en fer declaracions aquest matí. Molt bé. Jo no dedicaré ni un minut a ser respectuós amb la Llei, perquè l'argumentació tècnico-jurídica no mereix ni un gram d'esforç deconstructor de les tesis d'aquest paquet de rancis.
Jo vull parlar de com em sento. De la impressió que em causa que un dels únics membres del Poder Judicial que ha tingut la valentia d'encarar la nostra històrica ferida cauteritzada i infectada des de l'imperi de la Llei comparegui en seu judicial com a possible responsable de delicte. De com un dels centres internacionals més prestigiosos de juristes ha de sortir a recolzar Garzón. De com sempre que ens apropem una passa per tal de restituïr la dignitat i la memòria històrica n'en fem dues enrera. De perquè avui per avui és impossible encara a Espanya fer honor a la signatura dels Convenis de Ginebra de 1949, que haurien de caure amb tot el seu pes sobre els responsables del desastre del 36, i el que vindria després.
Però siguem optimistes. Xoquem una i altra vegada contra la paret fins que "tombi". Els crims de guerra i contra la humanitat no prescriuren MAI a tenor de la legislacio de dret internacional humanitari, fins que algú faci justícia. Fins que, gracies a algú, la societat es reconcilïi amb ella mateixa conscient que és capaç de jutjar els seus crims més horribles. Vull creure que en algun lloc, amagada i en silenci, quieta i pacient, la Justícia espera l'hora dels valents.
Endavant, Garzón.
