mickylópez

paciència i rigor

2010-07-02T19:56:00.003+02:00

Fa dies (quatre, de fet) que hi dono voltes. Tothom es deu haver llançat en tromba a les seves bitàcoles a opinar de manera apassionada sobre la publicació de la resolució ("fallo") de la sentència conseqüència del recurs d'inconstitucionalitat presentat en contra de l'Estatut de Catalunya. I jo no.

Estic fent un esforç de contenció i reflexió, perquè en una atmòsfera en la que estic sentit diverses barbaritats i, per altra banda, tinc la impressió que d'un moment a l'altre la sentència serà objecte de debat fins i tot a "Sálvame Deluxe", tinc ganes de fer un exercici rigorós. Això ho faré, primer, llegint la sentència quan surti (el "fallo" és només la conseqüència resumida, els fonaments jurídics sobre els quals es sustenta són igual o més importants), i només després, escrivint en el blog.

Així que si algú es preguntava "que raro que aquest paio no digui res en un blog que parla normalment de justícia, tutela judicial dels drets humans i coses amb pinta constitucional" quan ha esclatat l'afer constitucional "a la porta de casa" -com qui diu-, que no es preocupi. Que la setmana que ve ho trec del forn.

justícia material

2010-03-24T00:07:00.007+01:00

Diumenge a la nit la Cambra de Representants dels Estats Units va aprovar una modificació històrica de l'accés al sistema sanitari d'aquell país per part dels seus ciutadans. I, entre altres coses, m'interessen dues coses de la notícia:

1- La solidificació del principi de justícia material al sistema legal del país. La justícia té una vessant material, que fa que més enllà de l'accés dels ciutadans a la tutela dels seus drets per part dels òrgans jurisdiccionals, s'intenti remoure els impediments del gaudi d'un desenvolupament digne de la vida de les persones. És el principi que "tracta igual als iguals, i desigual als desiguals", aquell que intenta fer avançar a tot el ramat al pas del més lent, i per tant de manera potent, sòlida i cohessionada. El principi de justícia material es potencia des de les Consitucions de la majoria de societats avançades, i és llavor dels sistemes de protecció social que en la nostra tradició identifiquem amb l'Estat del Benestar. Estats Units reforça amb aquesta passa l'exerci de la llibertat real dels seus ciutadans, una llibertat allunyada del conservadurista "laissez faire, laissez passer", i que nega que pugui haver justícia si uns es poden curar d'una malaltia amb remei conegut i d'altres perden la vida a les portes dels hospitals perquè no poden pagar una pòlissa d'assegurances.

2- La diferència de conceptes i valors que ens diferencien en la societat europea i l'americana. Trobo apassionant intentar trobar explicació a per què desenes de milers de persones han sortit als carrers de les ciutats nordamericanes oposant-se a que hi hagi un sistema de protecció social pública al seu país. Amb la mateixa mobilització que quan la guerra d'Irak. Com si els anés la vida...Què estrany no? Jo discrepo, però molts americans troben que aquesta reforma s'allunya de l'esperit americà de la terra de l'oportunitat i de les conseqüències. En la que hom pot forjar-se a si mateix però en la qual l'Estat no surt de manera paternal a recollir-te del terra cada cop que passa una desgràcia (quan hi ha una nevada i perds la collita d'ametlla, per dir alguna cosa...). Aquesta idea se suma a la genial identificació que fan els americans del fet de la contribució tributària amb la de ciutadania. "This car is cleaned with taxpayer dollars. Do not litter", diuen els vagons del metro de Boston als seus cartells... Suposo que els contraris a la reforma sanitària americana (republicans i també demòcrates!) entenen que dedicar els recursos comunitaris a la mateixa deu traïr l'esperit del que parlava...Ves a saber.

Personalment, celebro el triomf d'aquesta llei. Crec que posarà més fàcil a més persones ser més felices gràcies a la polis, que al final és del què es tracta, no?

L'hora dels valents

2009-09-09T15:02:00.005+02:00

Avui el Jutge d'instrucció de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón ha estat citat a declarar com a imputat en un pressumpte delicte de prevaricació per part del Tribunal Suprem. La instrucció s'ha incoat com a resultat d'una querella presentada per "Manos Limpias" (que es designen a ells mateixos com "sindicat", sense tenir cap representant acreditat en centres de treball i amb l'única activitat coneguda de ser un lobby ultradretà i feixista) i la "Fundación Libertad e Identidad". Segons els querellants, el jutge va posar en marxa diversos procediments i diligències pels que ell mateix sabia que no era competent, quan va rebre en el seu jutjat la denúncia per part de desenes de persones i associacions representants de nombroses persones desaparegudes durant el Franquisme.

La majoria de representants des del centre cap a la dreta dels diversos arcs parlamentaris estatals han estat molt respectuosos amb la Llei en fer declaracions aquest matí. Molt bé. Jo no dedicaré ni un minut a ser respectuós amb la Llei, perquè l'argumentació tècnico-jurídica no mereix ni un gram d'esforç deconstructor de les tesis d'aquest paquet de rancis.

Jo vull parlar de com em sento. De la impressió que em causa que un dels únics membres del Poder Judicial que ha tingut la valentia d'encarar la nostra històrica ferida cauteritzada i infectada des de l'imperi de la Llei comparegui en seu judicial com a possible responsable de delicte. De com un dels centres internacionals més prestigiosos de juristes ha de sortir a recolzar Garzón. De com sempre que ens apropem una passa per tal de restituïr la dignitat i la memòria històrica n'en fem dues enrera. De perquè avui per avui és impossible encara a Espanya fer honor a la signatura dels Convenis de Ginebra de 1949, que haurien de caure amb tot el seu pes sobre els responsables del desastre del 36, i el que vindria després.

Però siguem optimistes. Xoquem una i altra vegada contra la paret fins que "tombi". Els crims de guerra i contra la humanitat no prescriuren MAI a tenor de la legislacio de dret internacional humanitari, fins que algú faci justícia. Fins que, gracies a algú, la societat es reconcilïi amb ella mateixa conscient que és capaç de jutjar els seus crims més horribles. Vull creure que en algun lloc, amagada i en silenci, quieta i pacient, la Justícia espera l'hora dels valents.

Endavant, Garzón.

L'alternativa transformadora que els mitjans es veu que encara no coneixen

2009-06-28T22:12:00.005+02:00

Davant la infestació massiva de noticies les darreres setmanes que expliquen -a la televisió pública, a diaris i a tot arreu- que les grans empreses i fundacions organitzen activitats i casals d'estiu, els que impulsem l'associacionisme educatiu i l'educació popular des del voluntariat i les estructures democràtiques i no mercantils ens cansem una mica. Ens cansem perquè els mitjans no són capaços de documentar-se una mica i veure que tot i la grandària dels "monstres", hi ha una xarxa teixida de 30.000 infants i joves aplegats en agrupaments, casals, esplais i associacions que poc tenen a veure amb aquestes superestructures econòmiques.

Ens cansem, però no defallim. I per això hem muntat www.contralacrisialestiu.org. Un espai per transmetre aquest missatge en veu alta i evitar que s'usi l'excusa de la crisi per justificar-se -tal com ja han fet les grans empreses-. Si teniu un moment, visiteu la web! I si us agrada, adheriu-vos!

www.contralacrisialestiu.org

Humiliat davant Déu

2009-05-08T11:43:00.009+02:00

Em trobo desempolvant aquesta vella eina per a fer una reflexió entorn a l'actualitat a Euskadi. Resulta que ahir al migdia Patxi López va quedar plenament investit com a nou lehendakari del govern basc. I resulta també que sota l'arbre de Gernika, el roure que creix a la vora de la Casa de Juntes del mateix municipi i que simbolitza les llibertats comunitàries d'un poble, no es va jurar el càrrec a la manera que venen fent els lehendakaris des de temps enrera.

Resulta que el senyor López ahir va negar-se a usar la fórmula que, per tradició, s'havia usat. Comença aquesta fórmula històrica amb les paraules tradicionals "Jaungoikoaren aurrean apalik", que vindria a ser una cosa així com "Humiliat davant Déu". Fins i tot diverses veus s'alcen dient que, en realitat, aquesta frase s'ajusta millor a "Humil davant Déu...".

Davant el poble d'Euskadi, es davant qui hom s'ha de mostrar humil. Davant ningú més. La makila o bastó l'entrega sagradament la comunitat política basca a un conciutadà, no l'entrega ningú més. I no hi ha acte més sagrat que el que representa que una unió d'homes i dones lliures cedeixin part de la seva sobirania personal per intentar gestionar la vida a la polis en armonia i en recerca de la felicitat.

Ni arguments directament horteres com "Els ministres espanyols juren davant un crucifix" (això també cal anar repensant-ho) o "Obama va jurar sobre una Bíblia" faran tenir raó als qui s'escandalitzen per no respectar la tradició (com si això fos un argument vàlid!).

Mostrar-se humiliats? Davant ningú. Mostrar-se humils, servidors i conscients de ser deutors d'un poder que no es posseeix sinó en cessió temporal? davant la República de Ciutadans i davant de ningú més.

La Citizenship del govern valencià...

2008-10-17T00:04:00.004+02:00

Against humanity (II): I ara nosaltres!

2008-10-16T20:28:00.002+02:00

Avui s'han desfet una mica més les actituds generalitzades de "xiular i mirar cap a una altra banda" que durant temps ens ha fet veure com era possible l'aplicació d' un sistema de dret basat en la democràcia i sostingut pels pilars dels Drets Humans a causes estrangeres, però no a la pitjor matança espanyola de la història. El Jutge Baltasar Garzón desfà avui l'obscur "punt final", un punt final que no aconseguí tancar ni tant sols amb cauterització les ferides de l'ànima d'aquells qui van haver de patir que se'ls arranqués un esser estimat del seu costat durant la Guerra Civil.

La valentia amb que part de la judicatura espanyola paulatinament ha entès el deure d'aplicar el principi de jurisdicció universal a les causes penals que ataquen en bloc -per magnitud, barbaritat i despreci- a tota la familia humana durant els conflictes armats ha aconseguit que l'Audiència Nacional espanyola cridés a declarar a implicats en alguns dels episodis més lamentables de l'existència humana ( la tortura sistemàtica a la Escola de Mecànica de l'Armada durant la dictadura argentina, la repressió xinesa a Tibet, la dictadura xilena amb Augusto Pinochet -fent-se el malalt a Londres-...).

Lamentablement, els Convenis de Ginebra (de 1949), que sembraben les llavors de l'humanisme i l'internacionalisme fet llei mundial per a recollir els fruits a principis dels anys noranta amb els primers tribunals "ad hoc" veritablement internacionals , van promulgar-se després del desatre de 1936-1939. Suposo que, per això, hem tardat una mica més, si es podia. Però resulta que anteriorment ja existien alguns Convenis signats per Espanya a principis del s.XX i entorn la Primera Guerra Mundial, que ja comprometien l'Estat a caminar per la pista dels Drets de l'Home...pista poc trepitjada durant la Guerra Civil espanyola.

Avui Garzón ha emès un auto en el que reconeix la competència per jutjar la desaparició de persones durant la Guerra Civil, i que havent indicis suficients per considerar els actes encausats un tipus penal incardinat a l'article 670bis del Codi Penal, podrien haver-se comès (es van cometre, com tots sabem, però serem tant demòcrates que presumirem fins i tot la inocència que ells -aquells- van arrebatar a tort i a dret) crims contra la comunitat internacional, i més concretament, crims contra la humanitat.

Els crims contra la humanitat tenen una peculiaritat al nostre sistema -i a d'altres-: no prescriuen MAI. El temps s'atura per si algú, algun dia, en algun lloc, té el valor suficient per rescabalar la familia humana tot impulsant un procés per fer Justícia amb majuscules. Per tancar ferides d'una vegada per totes i no en fals. Per ajudar-nos a creixer com a societat local i com a comunitat global. Avuí, en 2008, en l'any del 60è aniversari de la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans, no m'imagino millor regal per mirar al futur amb optimisme.

Avui el mon és una mica millor. Bona sort Garzón!

Against humanity (I)

2008-08-09T20:20:00.006+02:00

En el periode de gran sorgiment del multilateralisme que va seguir la fi de les atrocitats de la II Guerra Mundial, es va plantar la llavor d'una idea que floreix avui en dia: la necessitat i obligació moral de donar protecció al bé jurídic de la "comunitat internacional" i la instrumentació de la seva defensa a través dels tipus penals coneguts com "Crims contra la comunitat internacional", entre els que es troben els crims contra la humanitat.

El sol record momentani de noms com "Auschwitz-Birkenau", "Pol Pot" o icones similars de l'horror més vil ens posen la pell de gallina, i han facilitat el consens que hi ha comportaments, actituts i accions que superen la criminalitat circumscrita a un Estat. Quan algú té la voluntat i inicia un procés per tal d'exterminar en massa ètnies , col·lectius polítics, gèneres, pràcticants d'una religió, etc, no només es violenta la coexistència pacífica (i la Llei, si el lloc té una noció de Justícia elemental) dels habitants del país on és dona lloc l'atrocitat. La comunitat global ha arribat al consens que aquestes accions són tan absolutament brutals i allunyades de la més mínima noció d'humanitat que violen en bloc la pau i la seguretat de tots els habitants del planeta, és tracta d'ofenses criminals contra tota la família humana i per tant, són accions que mereixen instruments jurídics especials.

Fa 20 dies, aquests instruments jurídics van culminar una nova fita en un camí iniciat fa temps . Davant el que la Comunitat Internacional intuïa -amb bons indicis- un inici de massacre humana als Balcans, en 1993 el Consell de Seguretat de Nacions Unides va articular una mesura d'emergència invocant la clau de volta del capítol VII de la Carta de Nacions Unides: establir un tribunal ad hoc que dirimís les responsabilitats d'aquells que suposadament emprenguessin accions contra el Dret Internacional Humanitari a la guerra dels Balcans.

I en aquella guerra, alguns van anar molt més enllà del Dret (com, malauradament, en la majoria de conflictes armats). En aquella guerra, alguns van baixar als soterranis de la moral i la dignitat humana a agafar una nova icona d'horror per posar-la al prestatge dels capítols més lamentables de la història. Una nova paraula d'aquelles que gela. Srebrenica.

Srebrenica va ser l'episodi criminal contra la humanitat més greu que el continent europeu va viure des que als anys quaranta els nazis tancaven persones en càmares de gas i forns industrials. Va ser una orgia genocida. Una matança de més de 8000 musulmans promoguda per uns folls que, acabat el conflicte, la terra se'ls va empassar i van desapareixer. Un capítol per oblidar per la inoperància d'uns Cascs Blaus lligats de mans i peus. Un desastre humanitari.

Però pacient, carregat de llum i raó, preparat per a fer Justícia a través del Dret, un Tribunal esperava. La recent creada ICTY de 1993 (International Criminal Tribunal for the Former Yugoslavia, que per cert, no és el mateix que el Tribunal Penal Internacional, amics periodistes), va anar teixint la seva xarxa de dret humanitari, i un missatge va ser enviat als quatre vents: ningú pot amagar-se, ningú pot escapar de retre comptes a la comunitat internacional quan se sospita que ha inflingit un horror d'aquesta magnitut.

Primer van ser els Milosevic, Ratko Mladic, Ante Gotovina...Tots van anar caient en les mans del Tribunal. I ara ell. La peça cabdal que va organitzar aquell desastre de Srebrenica. Una persona sospitosa de ser culpable de tantes atrocitats que s'havia convertit (la seva captura) en condició sine qua non per seguir les converses de pre-adhesió entre Sèrbia i l'UE. Radovan Karadzic.

El 20 de juliol va ser, doncs, quan aquest esforç multilateral per a fer respectar les nocions més mínimes d'humanitat a tot arreu va fer una passa més. Karadzic ja dorm a la presó de l'ICTY a prop de L'Haia preparant la seva defensa. I s'ha de celebrar. Perquè ningú pot estar per sobre de la Llei. Menys ho pot estar l'Estat. I menys es pot estar per sobre del Dret internacional Huumanitari i de les mínimes regles del joc que permeten encarar un futur d'unitat mundial i fraternitat universal. Certes accions cauen per sota d'aquest marge d'humanitat, i és llavors quan més hem d'aplicar els pactes -juridificats- que permeten seguir existint a la dignitat humana malgrat els pesi als amants de l'unilateralisme.

Ull per ull

2008-04-28T17:31:00.005+02:00

Fa uns dies algú que treballava a dins em comentava la història que circulava entre els presos. Aquell regust de preocupació cristalitza avuí en obrir la pàgina 8 del suplement "Catalunya" del diari EL PAÍS. El titular diu "10 presos reclaman penas de carcel para los jefes de La Roca", i treu a la llum pública l'episodi posterior a l'amotinament d'una cinquantena de presos en 2004 al centre penitenciari de Quatre Camins.

Segons les versions que donen diversos presos, que troben recolzament en els informes mèdics aixecats poc després i el testimoni de diversos funcionaris de trasllats, després de l'amotinament de 2004, en el quual el subdirector del centre va resultar ferit, es va decidir traslladar als participants a diverses presons, no sense abans preparar un petit comité d'acomiadament.

La notícia, fent referència a fonts properes als presos, relata que els interns que anaven a ser traslladats van ser enmanillats i es va formar un passadís de funcionaris a banda i banda dels corredors per on havien de passar fins l'exterior del recinte -com quan un equip esportiu fa un acte de reconeixement a un altre que ha guanyat una competició-. La diferència és que , enmanillats o embridats, van rebre durant el trajecte una sistemàtica i llarga pluja de pallisses, cops de puny i cops de porres en una processó interminable i sagnant fins els furgons que esperaven per traslladar-los. Segons expliquen algunes fonts, fins i tot els mossos d'esquadra encarregats dels vehicles de trasllat, en rebre els interns de mans dels funcionaris, van quedar alarmats del seu estat.

La fase d'instrucció judicial preclourà en poques setmanes, i el judici oral -si tot va bé- ha de servir per esclarir i delimitar la veritat de tot plegat. Jo tinc un temor i un desig. Desitjo que l'administració pugui demostrar una actuació exquisida i respectuosa fins l'extrem amb la Declaració Universarl dels Drets Humans i el Conveni internacional per la prevenció de la tortura. Temo que no sigui així.

I ho temo perquè significaria una gravíssima constatació d'una horrible realitat. El sistema penal dels règims democràtics reprimeix els drets fonamentals d'aquelles persones que infringeixen les conductes mínimes per sota de les quals descrivim els tipus penals fixats al Codi penal. I ho fa únicament amb dos pilars legitimadors, i uns principis que han d'irradiar l'aplicació de les condemnes.

El pilar de la "prevenció especial" i el de la "prevenció general" eviten que l'individu reincideixi i es rehabiliti d'una banda, i envien a la resta de la societat el potent i exemplificador missatge que existeixen mecanismes d'autoprotecció col·lectiva que s'aplicaran a tots els que posin en risc la convivència social; suposàdament per aquests dos únics motius fiquem a gent a la presó.

Però no ho fem (o no hauriem de fer-ho) de qualsevol manera. I no ho fem perquè la restricció de drets fonamentals dels sistemes penals ajustats a la noció més mínima d'Humanitat no permeten que, en nom de tots nosaltres, els qui escollim per gestionar la res publica i els seus tentacles administratius violin la dignitat i la condició humanes en administrar el sistema penitenciari. L'imperi de la llei subjecta els ciutadans, però amb més força a l'Estat en primer lloc com a organització compartida de la nostra vida en comunitat. I si malauradament la història és certa, en aquell passadís de Quatre Camins els presoners amotinats es representaven a si mateixos, però el passadís de funcionaris em representava a MI i a la massa social que mitjançant les seves institucions han decidit que a dins les presons catalanes i espanyoles els Drets fonamentals que emanen de la Constitució i dels Convenis internacionals NO siguin paper mullat.

Veritat i Justícia, doncs.

Link a notícia EL PAIS 28/04/2008

ALEGRIA

2008-04-07T19:03:00.003+02:00

ALEGRIA. Farem una metafora amb aquest espectacle la BSO de la qual em posa la pell de gallina..."ALEGRIA", o el triomf de la bona fe, del bon fer, de la il·lusió, d'un projecte, dels ideals front a la força...."ALEGRIA", o com, de vegades, la llum avança entre la foscor i, tot i esgarrapada, arriba fins la fita de la victòria justa i l'il·lumina amb força.

Felicitats, la millor recompensa a un trimestre dur.

link ESPECTACLE ALEGRIA

Caucus

2008-02-05T21:37:00.000+01:00

"U ESE A!", "U ESE A!" que diria Homer Simpson... I és que -com ja sabeu- a vegades em meravello de la profunditat de les arrels del sistema democràtic nordamerica.

Més enllà de la seva vistosa -i irresponsable moltes vegades- política exterior per la qual els maldem cada dia, els Estats Units tenen unes normes del joc democràtic intern molt més potents que les nostres. I els Caucus són un poderós exemple. Ara que vivim en paral·lel un procés pre-electoral tant aquí com allà, hom s'adona de les diferències. Aquí, durant uns 2 mesos, uns senyors apareixeran dia sí i l'altre també, en un bombardeig constant mediàtic. Sense més, un dia arribarà la votació, el votant votarà, i "si te he visto, no me acuerdo" que en diuen.

Allà, res més oposat. Allà a cada partit no hi ha candidats predeterminats. Els membres dels partits que volen aspirar a la Presidència, hauran de passar per eleccions primàries, per les Convencions de cada Estat o, en el millor dels casos, pels màgics (a mi m'ho semblen) caucus.

Caucus vé d'un mot antic indi que significa "Reunió dels caps de la tribu". Són molt més que unes primàries. Són una superlativa festa de la democràcia, que entronca amb la tradició més il·luminada, progressista, folk i profunda de l'American Way of Life . En diverses dates de l'any en que s'ha de celebrar Elecció Presidencial (cada 4 anys, l'"Election Day" és el primer dimarts del mes de novembre), cada barri, poble o ciutat és decanta per un dels candidats del seu partit. Si ets un "votant registrat" del partit (t'hi pots fer fins 15 minuts abans que comenci el Caucus) tens dret a assistir a aquesta trobada al teu veinat, feta en escoles, centres cívics, esglesies, polisportius...

Al llarg de la vetllada, a cada Caucus els simpatitzants de cada pre-candidat s'agrupen per preferències, discuteixen entre ells els punts forts i dèbils, preparen el debat i trien d'entre tots els que els hi agrada un pre-candidat, un "delegat". Si el grup de suport a un candidat en aquella reunió és prou gran, aquest delegat obté el dret a una plaça en la Convenció de tot l'Estat, on s'ajuntarà amb d'altres delegats d'altres reunions veinals i faran suport al pre-candidat amb el que s'han compromés. De vegades, fins i tot dirèctament (sense convenció estatal) aniran a la Convenció Nacional en nom del seu veinat o districte, on els grans partits nominen (a finals d'estiu) el Candidat definitiu.

És molt gran. En temps d'apatia en la participació democràctica aquí per les nostres contrades, si poses la "tele" veus a ciutadans ben normals, a sales públiques, a places o a centres comunitaris, participant d'un debat amb els pre-candidats a president d'Estats Units del seu partit. Veus els polítics (TOTS! els de corbata i els que arriben a la reunió després d'hores treballant de caixera al Wall-Mart, per exemple) implicats vibrant amb cada decisió, i veus els candidats fent política d'alta intensitat, política del "porta a porta", del "parlar amb tothom", de "suar"...Potser que en prenguéssim bona nota, no?

Visca els caucus!

"No tienes que ser cabra para disfrutar de la montaña"

2008-01-23T22:25:00.000+01:00

Aquest video és molt gran!

"Mamá, salgo en la portada del web del ayuntamiento de Caldes!"

2007-11-21T12:54:00.001+01:00

www.caldesdemontbui.cat> "D'acord amb la voluntat de l'Ajuntament de dinamitzar social i culturalment Caldes de Montbui, els propers dies 16, 17 i 18 de novembre la vila termal es convertirà en l'escenari del 2n. Congrés d'Acció Escolta de Catalunya. Durant dos dies i mig diversos espais calderins acolliran les activitats adreçades als més de 600 joves que visitaran la vila en motiu d'aquesta trobada que porta per lema "L'escoltisme laic i progressista en acció!".Aquesta és la iniciativa que dilluns a la tarda van presentar en roda de premsa l'alcalde Jordi Solé, la regidora de Joventut Montse Grau i el vicepresident d'Acció Escolta de Catalunya Miquel López".
>llegir notícia sencera al web de l'Aj.de Caldes

"Jaque al Rey"

2007-11-21T00:44:00.000+01:00

"Jaque al Rey" és l'expressió famosa que als escacs s'utilitzen per avisar el contrincant que el seu rei està en una posició d'amenaça. I així sembla que es trobi Joan Carles I quan la gent expressa el seu rebuig a la institució monàrquica cremant fotografies del sobirà.

Avuí mateix han imposat la multa de 2700€ a cadascun dels dos primers inculpats per delicte d'injuries greus a la corona, després d'haver-los jutjat a l'Audiència Nacional com a resultat de la crema de fotografies durant la darrera visita dels Reis a Girona el darrer mes d'octubre. I m' és estrany això de les injúries aplicat a una fotografia, ja que cremant una imatge no se si es pot considerar que manlleves l'honor d'una persona...això si, és un signe inequívoc del seu rebuig.

I heus aquí el problema de fons. La democràcia espanyola se sent còmoda sentint rebuigs cap a la figura del Rei? És tabú assenyalar que Joan Carles és al tron perquè Franco així ho va decidir? Ens posem nerviosos quan es qüestiona que un ciutadà no pugui mai accedir a exercir la direcció de l'Estat perquè hi ha un sistema hereditari en vigor que no permet celebrar eleccions sobre qui és el Cap de l'Estat?

A mi no m'agrada el Rei. Joan Carles és un tio que sembla afable i agraït (i qui no nedant en milions d'euros sense haver estat triat!), però la institució que representa la trobo fora de la democràcia i del temps. Igual que els dibuixants de El Jueves amb els Prínceps d'Astúries, els que van cremar fotografies intentaven -crec- expressar un sentiment de clar rebuig cap a la institució reial, i la mateixa Constitució que nomena el Rei també protegeix al seu article 20 la llibertat d'expressió com a dret fonamental prevalent.

Un cop més, EE.UU. amb el seu puny de ferro imperialista ens ha de donar una lliçó sobre tot plegat i sobre els punts forts del seu sistema polític intern. Ja sabeu que a vegades m'enmirallo amb certs detalls "de qualitat" de la superpotència, i en matèria de llibertat d'expressió van bastant avançats. Tal com deia el vocal del Consejo General del Poder Judicial Josep Alfons López Tena, "ditxós el país on cremar la bandera és un dret protegit per la Constitució". Resulta que als EE.UU el Tribunal Suprem ha assenyalat en diverses ocasions que la crítica i el rebuig als símbols que encarnen el poder i la nació constitueix un dret de cadascun dels nordamericans emparat per la seva Constitució. Allà la possibilitat d'emetre lliurement judicis de desaprovació contra els màxims poders de l'Estat ho entenen com un element cabdal de la democràcia.

A vegades la "pose" il·lustrada de la Vella Europa em dona que pensar, la veritat...

Perdent vots útils

2007-08-13T18:41:00.000+02:00

Feia ja un temps que m'havia dit a mi mateix que a les properes Eleccions al Congrés de Diputats faria un vot útil com una casa. Si quelcom m'importa i desitjo de veritat per a la propera legislatura a nivell estatal és que s'assentin a les bancades del Congrés quants menys representants del PP millor. Tal com han anat aquests darrers temps polítics, amb un primer partit de l'oposició totalment desmadrat i entossudit a inocular por, mentida, fracàs en el procés de pau i "barriobajerismo" a dojo, és el millor que crec puc fer amb el meu vot.

Ara bé, torno del Jamboree (allà al Regne Unit), i després de 20 dies aillat del que passa per aquí, em trobo amb una Barcelona plena de generadors elèctrics d'emergència per les voreres, la meitat de les línies de rodalies potes enlaire (com dirien els economistes, això és notícia només per ser un canvi de "grau", és a dir, el que venia passant però ja "a lo bestia"), Ferraz obstacultizant un tripartit navarrés perquè diu que a la resta de l'Estat "nos salen las cuentas" i l'autopista AP7 assistint al moment històric d'aixecada de barreres de peatges per embussos de 60 km.

Ull amb el caciquisme centralista, amic Zapatero. Com no solucioni de veritat el caos de l'extra-radi madrileny li fugirà el vot útil. Com no mantingui callat al sr. Guerra dient que el problema és que Catalunya és massa pròspera i per això té problemes, ho tindrà fotut. I com segueixi permetent que la Ministra de Foment vingui a Catalunya a vacilar-nos a tots, malament rai. Cessi-la ja, que això s'enfonsa, i comenci a conrear d'una vegada el vot útil, que li queden 8 mesos i els del davant són més disciplinats en vot que els seus. Els que estem disposats a "votar útil" no ens quedarà més que "tornar a casa" com se'ns inflin. I així no guanyarà.

Del Jamboree

2007-08-13T16:45:00.000+02:00

He aterrat. Fa 48h que ja no esmorzo bacon, ou, salsitxes, tomaquet i hash browns. I n'anaven 20 dies seguits! He tornat del Jamboree. La major trobada de la història de l'escoltisme, que coincidia a més amb la data assenyalada dels 100 anys des del primer campament escolta (01/08/1907, a Brownsea, on BP es va emportar a uns 20 nois de campaments) ha estat realment multitudinària.

Hem creat una ciutat per a 40.000 persones vingudes d'arreu del planeta, hem ofert 10 dies de programa per a desenes de milers de participants i una logística impressionant amb escenaris, supermecats, hospitals, flotes d'autocars, ciber-cafés... Els participants s'han apropat en primera persona a diferents maneres de fer, a múltiples visons sobre la realitat, a tradicions i manifestacions culturals diverses, a informació i èines per reflexionar sobre l'estat del planeta...I també han palpat, han percebut dirèctament els punts en comú que, per sobre de les singularitats pròpies i enriquidores de cadascú, compartim 28 milions d'escoltes.

A un Jamboree, un infant o jove descobreix amb la boca oberta i fregant-se els ulls com les xifres-propaganda que usem constantment des de qualsevol punt de l'scoutestablishment son ben certes. Davant dels seus ulls descobreix que hi ha milers d'altres joves compartint una acampada. Que hi ha escoltes a Brasil, a Uganda o Taiwan. Milers de joves que, com ell i els 500 milions de persones que l'han precedit, són o han estat escoltes. 500 milions de promeses recitades per crear un món millor...I ell o ella forma part. És co-protagonista de la major xarxa juvenil organitzada arreu del món!

Sentiments inmediats post-WSJ: Esgotament. Físic i mental. Després d'escriure aquestes ratlles, no vull saber res més d'escoltisme en 7 dies com a mínim (se que 7 dies pot sonar a poc, però pels picapedrers de l'escoltisme deu n'hi do!). I és que hem treballat com bèsties. De fet comentava un dels meus companys al WSJ que era curiós com a la seva feina no treballaria ni la meitat d'hores seguides, amb una entrega molt per sota i, evidentment, amb un sou a canvi. Potser sí que es veritat que militar i treballar són coses diferents, per desgràcia de la Pinya i la Calers...;o).

Bé, la qüestió és que per molt que ara volguem desconnectar radicalment a l'equip de coordinació de les World Villages (una de les zones del programa del Jamboree, projecte en el que hem treballat des de fa 15 mesos per a crear una mena de gran fira en la que cada organització escolta nacional donés a coneixer les tradicions, cultura, gastronomia, escoltisme, jocs, artesanía, etc. del seu país), també reconeixiem abans de despedir-nos amb els companys que "en aproximàdament 30 dies començarem a anyorar-ho, tot plegat". I és que ha estat una experiència intensa. Per suposat, també una formació inmillorable.

Ajudar a fer possible un Jamboree des de l'organització et deixa un doble regust. Per una banda, un "merda, tant de bo tingués menys de 18 i pogués venir com a participant". Ja que, si bé per a tu no és l'experiència més impressionant de la teva vida, per a la majoria d'ells si que ho ha estat, i en certa mesura els enveges. Però per altra banda, et recomforta pensar que aquest sentiment el fan possibles milers de persones que, com tu, fa temps van enredar-se amb un projecte que sonava a somni ("l'esdeveniment escolta més gran, més important, més multitudinari de la història"...) i que s'ha fet realitat. No és una recompensa o satisfacció inmediata com la dels participants. És més abstracta i elaborada. Però és el que hi ha! Al cap i a la fi, l'escoltisme és per ells!

Llarga vida a l'escoltisme, i ja soc aquí de nou!

Llop per l'home

2007-04-18T16:18:00.000+02:00

Sobre la creació de l'Estat modern, deia un filosof polític (Hobbes? el primer curs de ciències polítiques comença a quedar-me lluny ja...) que donat que l' "home és un llop per l'home" i es troba en una continua situació de "tots contra tots", creixents grups d'individus s'adonen que valdria més garantir la pròpia seguretat i llibertat i generar un contracte social que fes a tots renunciar al seu dret de defensa i coacció a favor d'un tercer, que oferís a tots calma i seguretat.

Aquest tercer, anomenat República (i crec recordar que al llibre on Hobbes exposava la seva teoria era simbolitzada pel monstre mitològic Leviatan), atresorava el monopoli del poder de la força, que no era més que l'acumulació de les renuncies que cada ciutadà feia a fer us de la violència individual, creant-se així el poder de l'Estat, únic usuari legítim de la violència en la comunitat política.

Dos exemples d'última hora ens fan revisar totes aquestes teories en els que l'absència o l'abús d'aquest monopoli de la força es converteix en notícia. Tant la matança de Virginia Tech University com el darrer afer de les càmeres ocultes a la Comissaria dels Mossos al barri de Les Corts de Barcelona són exemples que ens poden portar a recordar la teoria política del contracte social i el famós Leviatán.

Comencem per la cosa més propera. El cas dels Mossos a la comissaria central de Barcelona ens porta per la via dels límits de l'abús d'aquest monopoli de la força. L'Estat, encarnat aquí pels agents de policia, és com deiem l'única "persona" legitimada a usar la coacció (enviant-nos a la presó, detenint-nos o obligant-nos a compareixer davant un jutge); obviament, però, l'ús no és il·limitat, ja que té l'únic objectiu d'assegurar l'acompliment de les normes que regeixen a la comunitat política i que els individus han de seguir com a part del "pacte" social. Al respecte, em sembla bé que l'administració usi càmeres ocultes o faci qualsevol altra cosa per tal que els ciutadans que momentàniament se'ls retalla els seus drets fonamentals siguin tractats amb cura suprema per l'Estat. Si hi ha indicis raonables que això no passa, cal actuar.

Per cert, que diverses organitzacions com Amnistía Internacional ja han celebrat l'actuació del Departament de Joan Saura, i els Sindicats de policia cal que recordin que com a funcionaris de l'administració tenen una submissió a l'administració molt més severa que la resta d'administrats.

L'ús, gestió i abús del monopoli de la força també està en l'arrel del que va passar la setmana passada a Virginia. L'universitat politècnica d'aquest Estat va patir la matança d'un trastornat, que va obrir foc sobre més de 60 persones, matant-ne més de 30. Sota el dret a l'autodefensa de la pròpia casa que el poble dels Estats Units d'Amèrica i el seu Tribunal Suprem han defensat en les seves lleis, els EE.UU són un país on hi ha 300 milions de persones i més de 200 milions d'armes de foc. Sí, 1 arma per cada 1,5 ciutadans, de mitjana.

Cal que la reflexió arribi més lluny de si la gestió concreta de l'emergència va ser més o menys adequada. De com no s'havia fet res per vigilar a un individu que pel que sembla donava mostres de estar "grillat". El que cal que ens plantegem és que fa un poble armat fins les dents. Com poden els vilatans d'un poble anar al seu Wal-Mart (=Carrefour a l'americana) de torn i agafar una barra de pa, el diari, i una escopeta retallada d'oferta. De com personal tant "il"lustre" com Charlton Heston i la seva NRA (L'associació nacional del rifle) pot tenir tanta influència en els legisladors americans, o de perquè cada curt temps sorgeix un nou episodi de l'estil Bowling for Columbine.

Inclús el "somni americà" pot fer-se saltar pels aires quan un home s'oblida del pacte que ha fet amb la resta per tal de no pendre's la justícia pel seu compte. El contracte social que allunya al "llop" que tots portem a dins de sortir a l'agora pública i fer insostenible la convivència comunitària és dificil d'acomplir-lo amb mitjans per matar al veí tant a prop. Pensarà el legislador i el ciutadà americà sobre tot plegat? Veurà més enllà de l'immediatesa de la tragèdia?

2007-03-10T16:43:00.000+01:00

Ens trobem a 20 minuts que comenci una "mani" a Madrid. I danvant tant "barullo", res millor

que la contundència corrosiva de "El Roto"...Talment és com si aquell estès resucitant per moments...

Ya estan aquííí...

2007-02-13T13:50:00.000+01:00

Doncs sí, ja estan aquí...espero. Després de 2 mesos justs d'inactivitat "bloggaire" de mickylopez.blogspot.com, em torno a posar les piles amb aquesta bitàcola de temes diversos i cabòries variades d'un servidor. La veritat és que ha estat mala època per tenir aquesta finestra tancada, per la de coses que han passat en política. Des de la ruptura de l'"alto el foc permanent" d'ETA, passant pel bodevil De Juana Chaos, sense obviar les barbaritats que s'han vertit per la boca de Mariano Rajoy des de la tribuna del Congrés dels Diputats... Conclusió: els examens m'han fet perdre tot aquest material digne de comentari...Ara, però, passat el periode de febrer, tornem a posar les entrades en marxa.

El lideratge planetari malalt

2006-11-13T19:03:00.000+01:00

Gairebé l'única raó que legitima l'actual arquitectura del Consell de Seguretat (CS) de les Nacions Unides és que tot i la prerrogativa d'acaparar el torn de paraula i l'agenda mundial que impliquen, els drets de veto dels "cinc grans" del CS (Estats Units, Regne Unit, França, Rússia i Xina) obliguen a que les grans potències s'hagin de posar d'acord per a tirar endavant els temes de l'agenda del Consell (fet que no és trivial, si hom pensa que aquests són els països amb més capacitat bèl·lica i logística). El fet que els pocs que realment podrien tenir en les seves mans conduir al planeta a un desastre enfrontant-se entre si hagin de pactar és significatiu. Ara bé, el poder que la resta de la Comunitat Internacional els atorga en investir-los membres permanents (filigrana formalista, ho se, s'investiren ells solets...) implica una responsabilitat quasi infinita i semblant a la que hauria d'assumir un veritable govern global.

Això implica que davant una situació com l'autoqualificat "error tècnic" dels israelians de la darrera setmana (una massacre a població civil palestina, televisada i portada a terme per error, diuen), aquest Consell hauria d'actuar de manera clara. Estats Units, però , no ho veu així, i només quan surt la meva majorette analfabeta preferida a enarbolar la bandera de la "War on Terror" és posa "en plan pràctico". Era de calaix que Estats Units havia de donar suport al projecte de Resolució que fa 2 dies es va presentar al CN condemnant la matança. Era de calaix que l'amic israelià s'havia excedit de manera tan flagrant que un toc d'atenció no malmetria la relació bilateral geoestratègica entre Tel Aviv i Washington. I era de calaix que una actuació irresponsable, a més de minar encara més l'esperança palestina dipositada en la Comunitat Internacional, feriria una mica més la legitimitat de la qual el CN es desagna des de la guerra d'Irak amb la violació incontestada de la Carta de Nacions Unides per part dels EUA en invair Irak.

Estats Units mai acabarà de ser un lider mundial positiu i constructiu al 100% (ho serieu vosaltres si tinguessiu la capacitat de fer saltar pels aires més de 50 anys del treball multilateral internacional més bàsic sense ser penalitzats?), però té marges molt amples de contribució, que es mouen entre les polítiques dialogades de suport a Kyoto i contra les armes nuclears que va intentar implementar Clinton abans de sortir de la Casa Blanca (i que el Congrés, majoritàriament republicà, va denegar), i el circ de Falcons que hi ha instal·lat des de 2000 al 1600 de l'Avinguda Pennsylvania, Washington DC.

Cal que la derrota en les legislatives del darrer 7/11/2006 o les Presidencials de 2008 facin retrocedir a Estats Units a la posició de contribució màxima que pugui fer per la bona marxa del planeta. Seguir amb un lideratge planetari malalt i irresponsable no és una opció.

Renferma

2006-11-13T18:40:00.000+01:00

M'agraden els trens. De petit, a l'estiu la rutina diària començava anant en bici a algun lloc a mirar passar algun tren amb ma germana i mon pare -tren que ja teniem controlat quan passava-, i potser per això se m'ha desenvolupat un estrany gust per aquests trastos...

El fet és que aquesta dèria em porta més a estar decebut que cabrejat quan passen coses com la d'avuí. El tren, més ecològic i popular que no pas l'avió; un mitja de transport en el que un es queixa si s'arriba 10 minuts tard quan si això passes en un avió seria considerat tot un èxit...El tren es guanya a pols la mala premsa que té darrerament amb fets com el d'avuí, quan un tren s'ha quedat aturat i a les fosques durant quasi una hora al tunel que s'exten sota l'Avinguda de Roma-Aragó-Rda. Sant Pere. entre les parades Barcelona Sants i Pl. Catalunya. En veient que ningú informava de res -llegeixo a elpais.es-, alguns passatgers han optat per desbloquejar les portes i jugar-se el tipus "xino-xano" fins a Sants per dins el tunel (un dels tunnels més transitats del sistema ferroviari estatal, per cert, si voleu més morbo temerari). I mentretant, centenars de viatges que a quilometers d'allà restavem aturats dins d'altres trens de les línies C1,2,3,4 i 7 per aquest accident ens preguntavem "que serà aquesta vegada, una excavadora? un martell pneumàtic?"...

Crec que el fet d'avuí ja es massa gros per intentar arreglar tot plegat fent sortir anuncis als diaris gratuïts de "Renfe informa que lo siente mucho...". No es pot fer tant malament ni amb ganes. I tot i que no donin tant de servei, paral·lelament Ferrocarrils de la Generalitat és capaç de gestionar ramals ferroviaris per on passen multitud de línies que aconsegueixien encabir, en hora punta, a raó d'un comboi cada 100 segons...

Visca els trens i la gent que es deixa la pell intentant que funcionin bé. Una merda amb llacet pels directius ineptes i per tota aquella organització institucional i de competències en transports que no redunden en un major benefici per a tots nosaltres.

l'aventura de la responsabilitat ja és en acció!

2006-11-09T20:25:00.000+01:00

Sempre que he pensat sobre què és del que més content estic respecte dels diversos projectes en que he pres part, m'ha vingut al cap l'etapa en la que vaig fer de conseller escolar en representació dels més de mil alumnes del meu institut. Entre 3r d'ESO i 2n de batxillerat vaig desenvolupar una tasca que em va omplir de satisfacció, que em va fer aprendre molt i amb la qual vaig tenir l'oportunitat de portar la veu de moltes persones i per tant fer petites millores per a molts.

Vull, com a mínim, igualar aquesta sensació de nou, i crec que així serà: des del darrer 29 d'octubre l'Assemblea nacional d'Acció Escolta de Catalunya em va donar aquesta oportunitat, formant part de l'equip de persones que tirarem endavant la federació el proper any, com a vice-president.

Crec que gran part d'aquesta certesa que tinc en que es repeteixi aquella il·lusió de noi d'ESO de 14 anys es deu a les persones que em van proposar formar part de l'equip de presidència de l'associació. La Sra. presidenta electa i la Secretaria General de la nostra associació són de les persones més compromeses, treballadores i -amb perdó- de puta mare que conec, així que "3 hurras por Olga y Monserrááá!". De veritat, és dificil refusar el poder formar-te i creixer al costat de gent tan bona.

I en segon lloc, l'altra part de certesa que el viatge serà bo i la feina serà útil crec me la dona les ganes de fer coses plegats i la força renovada dels diferents Agrupaments d'Acció. .Si aconseguim generalitzar el sentiment que junts som més forts i sumem molt més que no pas tots per separat, consolidarem un projecte educatiu espectacular i tindrem una força per a fer acció educativa sense precedents. Missió serà, aquesta fita, pels espais com la comissió de caps d'agrupament -la vegueria- i, per descomptat, per uns companys de Junta dels que depen l'èxit de l'any. I també, del Consell del Tagore: nois, sense gent potent i entregada com vosaltres seria impossible que un Cap d'Agrupament assumís la vicepresidència d'Acció Escolta!

Moltes gràcies per la contundència dels Agrupaments a l'hora de votar-nos; crec que tots l'hem entès com una confiança que hem d'anar conreant i renovant amb el dia a dia del suport associatiu, i així ens prenem el repte. La il·lusió i l'implicació personal faran, per últim, la resta. Endavant i acció!

Presentar-se a parlamentàries i jugar a presidencials

2006-11-08T13:32:00.000+01:00

Els actuals partits i coalicions electorals són ben responsables de tota una sèrie de desencants i desconcerts que ronden pel cap de la comunitat política (és a dir, de nosaltres, de la gent) vers el fet polític i els processos electorals. Un fet ben exemplificador n'és la recent apel·lació "merma de la Democràcia" que alguns apliquen al fet que el cap de la llista electoral de candidats al Parlament de Catalunya que ha obtingut més vots no esdevingui President del Consell Executiu, és a dir, President de la Generalitat.

Intentaré fer un exercici de Ciència Política:

Una de les maneres de dividir els diversos conjunt de regles, eines i procediments pels que una determinada polis escull els seus representants al govern comú és subdividir-los entre sistemes "Presidencialistes" (cas dels Estats Units d'America, Brasil o, de forma més complexa, la República Francesa) o "Sistemes Parlamentaris" (cas d'Espanya, Itàlia o el Regne Unit).

Els sistemes presidencialistes es podrien resumir en un procediment pel que el poble tria dirèctament a la persona que ha de ser President del país (o Primer Ministre, o com així anomenin les lleis al cap del poder executiu) i en una altra elecció separada la composició de l'assemblea que aprova les lleis (Parlament, Assemblea Nacional o qualsevol altre substantiu que faci referència a l'òrgan en el que resideix el poder legislatiu).

En canvi, als sistemes parlamentaris NO hi ha tal distinció. Els ciutadans no poden adreçar-se a les urnes per a escollir un cap de l'executiu, si no que només es pronuncien sobre a qui atorguen el dret de participar en l'assemblea legislativa en nom de tots. És DESPRÉS en aquesta assemblea que els representants deliberen i encarreguen una persona (que no cal que sigui ni d'aquesta assemblea) per a que formi un equip de govern (que s'anomena Consell Executiu, Consell de Ministres...). Per tant, de l'elecció de membres de l'assemblea no depen jurídicament en cap cas de manera directa un nom concret, ni de dintre ni de fora de cap llista. Un cop constituït el parlament, les diferents agrupacions d'elegits (partits) són consultades per a saber a quin ciutadà de Catalunya atorgaran l'encàrrec de formar govern, i quan es comprovi en aquestes consultes que hi ha algun ciutadà a qui la majoria de gent de l'assemblea atorgaria aquest important encàrrec, se'l crida a la seu del Parlament per a demanar-li que prepari un programa de govern i s'adreci a l'assemblea en un ple anomenat "Sessió d'investidura". Si després d'adreçar-se a l'assemblea aquest ciutadà obté més de la meitat dels vots dels escollits (diputats), l'encarrec esdevé ferm i la persona esmentada es responsabilitza de proposar i executar amb un equip d'ajudants, les lleis que han d'aprovar-se al Parlament, establint-se entre el ciutadà i aquesta assemblea una relació de confiança i control i durant el temps que aquesta Assemblea ha estat escollida per exercir.

Si extrapolem tota la teoria a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, jo proposaria extreure'n aquestes conclusions:

a) Els partits i coalicions electorals que presenten llistes de persones a les eleccions no fan més que confondre a la ciutadania sobre què s'està pronunciant. El fet que el primer diputat que presenta cada formació a cada llista s'envolti d'una campanya electoral que el presenti com a Presidenciable és un error de concepte i aliena la ciutadania del procés (això ho han fet totes les coalicions i partits que s'han presentat enguany)

b) Si escollim als qui després escolliran per nosaltres un cap de l'executiu, un bon exercici que en democràcia representativa apropi representant i representat -i per tant un exercici desitjable- passaria perquè els diputats (o els partits, maleïda disciplina ) reconeguin explícitamentja si ja tenen decidit un ciutadà a qui ells recolzarien com a Cap de l'Executiu i a quins altres diputats o partits es sumarien per a escollir-lo (només han clarificat explícitament en la campanya les seves intencions i aliances en l'elecció de cap de l'executiu la coalició Iniciativa per Catalunya-Verds-Esquerra Unida i Alternativa -ICV-EUiA- i el Partit dels Socialistes de Catalunya -PSC-)

c) Davant resultats descoratjadors, (com per exemple obtenir més seients a l'assemblea que altres grups d'escollits i malgrat això que et manquin recolzaments per a tirar endavant el teu candidat a President i no els obtinguis d'altres coalicions o partits que prefereixen aliar-se entre elles), la veritable merma de la democràcia és qualificar d'il·legitim aquest exercici d'acords entre diversos grups (alguns diuen que això no és il·legal, però sí il·legítim) ja que d'això és el que va el Sistema Parlamentari: forjar acords que et permetin construir lleis i decisions en seu parlamentària.

d) Si malgrat estar sustentat en expressions de l'interès general (lleis) el sistema no agrada, siguem proactius i canviem-lo. Catalunya governa els seus processos polítics per una disposició transitòria feta quan encara no tenia estatut, que no va ser canviada per l'Estatut del 79 ni llei posterior perquè el govern català que hi sortí escollit va detectar que podia beneficiar la coalició parlamentària que li donava suport en successives eleccions i que no ha estat canviada en l'Estatut del 2006. I per a fer això Catalunya sempre ha tingut competències per ser Comunitat regida per la via constitucional "històrica" que permet agenda electoral pròpia. I no ho ha canviat mai.

e) Conrea DVDs i colliràs carabasses.

Si tots ens aixequem el món tremola; Vine a la Bossa Solidària!

2006-10-16T01:24:00.000+02:00

Sí. El món tremola si ens posem tots d'acord. Si creem una gran xarxa capaç de movilitzar-nos a tots, un salt cap endavant farà avançar el planeta, una actitud d'implicació eliminarà la pobresa. Així de clar.

Amb aquestes premises, un cop més les diverses plataformes encabides en la GCAP, la iniciativa associativa mundial contra la pobresa, han portat a terme un multitudinari toc d'atenció global als 189 països de l'ONU que l'any 2000 van aprovar per unanimitat una declaració de la seva Assemblea vital per al planeta: la Declaració dels Objectius del Mil·lenni. 8 fites imprescindibles per a la primera generació empíricament capaç d'erradicar la pobresa, a impulsar entre tots: països, moviment associatiu mundial, persones.

En aquesta ocasió l'acte "Aixeca't contra la Pobresa", que segur que heu vist si passejaveu aquest diumenge per la Plaça de Catalunya, preten anotar un Record Guiness a nivell mundial com a crida a seguir impulsant tasques que facin assolir els ODM, amb un simple gest: Milions de persones fent una assentada i aixecant-se a la vegada arreu del planeta.

Esperem que el gest serveixi per a recordar als qui tenen en les seves mans la major quantitat d'eines i recursos per paliar la pobresa i acomplir els ODMs -els governs-, que la Declaració del Mil·lenni segueix allà, esperant ser impulsada pels qui en nom de tots la van signar.

En el marc de la campanya "Aixeca't Contra la Pobresa", i coincidint amb el Dia Mundial de l'Alimentació que se celebra aquesta setmana, El proper dissabte 21 Acció Escolta de Catalunya i els seus Agrupaments seran als mercats municipals de Barcelona, Vilanova, Cardedeu, Hospitalet i Castellar del Vallès divulgant els ODMs i fent una gran recollida d'aliments per a aportar el seu granet de sorra a aquesta campanya global. Ens veiem el proper dissabte als mercats amb l'acció BOSSA SOLIDÀRIA! Aixeca't contra la pobresa!

"maleducat.mas"

2006-10-16T00:23:00.000+02:00

Resulta que abans dels diferents polítics i el seu taranna van les persones i la bona educació. Un polític ens pot agradar per com defensa les seves idees, o tot el contrari. Ens podem trobar amb persones que pugnen per assumir responsabilitats públiques que són agressius, conciliadors, opacs, avorrits o qualsevol altra cosa.

Però abans de valorar l'actitud amb que afronten la comunicació de les seves idees a la resta de la polis , crec que cal fer un anàlisi de bona educació del polític amb el company (o no) del costat, amb el que un es disputa l'elector, ja que ens diu força coses de la seva manera de fer i de la cura amb la que respecta i fomenta un procés polític òptim.

En aquest sentit, estic força sorprès de l'actitud del líder de Convergència i Unió, Artur Mas. En termes d'educació i respecte personal (i subratllo personal, amb altres persones, no pas amb altres formacions polítiques), ja porto un temps donant-li voltes al cap que aquest senyor projecta en cadascuna de les vegades que l'he vist interactuar amb d'altres liders polítics o en actes públics (debats de l'Estatut, entrevistes individuals a mitjans de comunicació, campanya electoral...) una actitud absolutament despreciativa i xulesca cap a l'adversari polític o periodista al que respon. I m'ennerva. Crec que és de justícia, per exemple, trencar el tòpic que els membres del PP en la seva totalitat són fatxes i maleducats. Es clar que hi ha molt "prenda" entre les files populars -i sobretot al carrer Gènova 13 a Madrid-, però compareu l'actitud i maneres de defendre en públic les idees de Josep Piqué amb les d' Artur Mas. Si sou absolutament sincers i us oblideu per un moment de les sigles que representen, em sembla que us adonareu del despreci de Mas.

En les darreres hores s'ha pre-calentat la campanya amb el DVD que Artur Mas ha encartat a tots els diaris, i que precísament van en la línia del que crec que són les maneres del lider convergent. Amb "confidencial.cat", que així es diu el DVD, em sembla que es descobreixen més aspectes d'aquesta actitud, i que es tradueixen en des de vulnerar les previsions legals de despesa en campanya fins a violar els permisos d'arxiu i de Copyright manllevant imatges d'arxiu de diversos mitjans de comunicació sense sol·licitud prèvia. I tot això, fixant-nos en coses objectivables (sense entrar a valorar el fons, vull dir: editar aquest DVD és, com a mínim, un estil dubtosament elegant de fer campanya).

Bé, no se que en pensareu vosaltres, però un cop més m'ha passat pel cap aquest sentiment que Artur Mas com a persona té molt males maneres, i m'he posat a escriure-ho aquí.

"el miqueeel no té unitaaat..."

2006-10-13T19:26:00.000+02:00

"El miqueel...no te unitaaat...el miqueeel...no sap on vaaa...el miqueel...no te unitaaat, Acció Escolta se l'ha emportaat! (hitazo de Passos)..."

Bé noiets, doncs, sí, era cert. Els típics rumors septembrils previs a Passos que sempre afirmen que no segueixo a pioners enguany s'han fet realitat.

No hay marcha atrás, y ya no me dedico a la cria directa de bestezuelas. Però la veritat és que no tot marxa. En primer lloc, queda dins meu del pas per pioners l'haver pogut coneixer a uns tios petriestupends amb un 3x3 que ens ha permés experimentar la veritat que hi ha en la frase "Associeu-vos i sereu forts". Són excursions havent-me d'aixecar en calçotets a les 2:00h del matí un bon dissabte de desembre a posar ordre mentre el Sagar es desentenia -i reia de mi- a la tenda, passant per "Tentenpiés", musicals de Mecano, magnífiques festes de l'avet o fins i tot uns campaments junts amb visita a trinxera inclosa. A totes les nenes i nens macos trespertreseros: un petonet, un "gràcies" i un necessari "fins ara",ja que entaulats en un bar o compartint mil històries, això no ha fet més que començar!Sort

I en segon lloc, queda el record de ser monitor dels pios de tagore. Fa més de tres anys que ens vam coneixer, i per tant la majoria absoluta del temps que he fet de monitor a l'escoltisme ha estat al vostre costat. Junts hem viscut ascencions al Pedraforca, activitats, empreses o el campament més imborrable de la nostra vida escolta, l'Eurojam. Moltíssimes hores junts que fan que, quan d'aquí 60 anys un vellet venerable intenti fer memòria del que va ser comprometre's amb l'entorn a través de fer de cap escolta en la seva joventut, sigueu vosaltres Pau, Maria, Anna, David i Carla els que sortiu en unes imatges inoblidables, i de les que espero seguir alimentant els meus records passant més estones junts ara espero que com a amic i ojalà, com a futurs companys de Consell d'Agrupament algun dia no massa llunyà. Merci x tot guapos i seguiu lluitant per aquesta Unitat de Pioners Karakorum!

"Acció Escolta se l'ha emportat" -que diu la cançoneta- però amb la convicció que tothom qui s'embarca en el projecte accioescoltero treballa per a fer possibles coses tan tangibles i directes com aquesta màgia entre pioners de diversos AEs o que gent de vint-i-pico pugui compartir el seu temps de compromís amb vosaltres i creixer junts!

Una abraçada

cautela i memòria

2006-09-18T02:10:00.000+02:00

L'amic Joseph Ratzinger ha animat el panorama internacional últimament arran de la seva visita a Alemanya. En una conferència universitària el Papa va llegir uns fragments d'uns teòlegs històrics amb els que velàdament donava suport a la tesi que tradicionalment l'Islamisme ha contingut valors violents i la seva voluntat d'expansió ha estat portada a terme de manera coaccionadora.

Bé, la qüestió és que encara que fos veritat, els temps que corren haurien de fer reflexionar a un cap d'estat sobre la conveniència de pronunciar aquestes afirmacions. I més quan Ratzinger és cap d'estat a causa de dirigir l'administració mundial d'una confessió religiosa.

Però és que a més, m'estranya que la jerarquia catòlica s'atreveixi a anar jugant amb si tal o qual religió és violenta o ha estat imposada amb violència. Dubto que Benet XVI, home erudit ("de cinc llibres", diuen), hagi oblidat que no fa massa segles el Vaticà reprimia el que li venia en gana muntant tribunals religiosos, encenent pires o enviant exercits de croats per tot el món...A més, el fet que sembli que aquestes pràctiques fa molt de temps que l'esglèsia catòlica no les empra no es pas per una paulatina recapacitació eclesial, sinó per l'eclosió del racionalisme, les revolucions polítiques i les primeres cartes de drets humans durant l'Edat Moderna, que van començar a acotar aquests "procediments evangelitzadors".

El cert és que tota ideologia -religiosa o no- que és proclama teòricament com a "única i vertadera" ja conté una llavor de discòrida inherent amb la confessió única i vertadera del veí del costat. Però no cal baixar fins a analitzar els pilars-dogmes de cada conjunt de creences. Actualment pot ser cert que, a ulls de molts, altres fes a part de la catòlica tinguin pràctiques contràries a la llibertat individual o parteixin de teories que poden portar a friccions. Però Ratzinger no pot fer un exercici descarat d'anàlisi etnocèntric que porti a fer declaracions absents de la cautela necessària en diplomàcia internacional ni desprovistes de la memòria històrica d'algú honest. No pot pretendre mesurar els actes de la resta de col·lectius del món respecte el temps històric que viu Occident, i molt menys amb el currículum que té l'organització en nom de la qual parla.

Símbols

2006-09-12T17:14:00.000+02:00

Un 11-S és un dia de molts símbols. La Diada en treu a relluir un munt penjats de balcons, davant monuments o entorn a alguna tomba. L'11 de setembre de 1714, el protagonista pòstum de la festa avuí i guerra llavors (Rafael de Casanova, el moianès-heroi nacional) ja en treia un per sobre la muralla de Barcelona. El Conseller en Cap ataviat amb l'estandart de Santa Eulàlia -patrona comtal genuina i premerceriana -, feia en un últim intent de salvar la ciutat el que la tradició manava (en cas de greu perill i només llavors, enarbolar la bandera de la patrona) tot animant els seus companys a no defallir. Un veritable símbol que s'ha instal·lat en l'imaginari col·lectiu d'un poble i que avuí recordem oferint flors al monument d'aquell Conseller en Cap.

Per si no fos prou -i malauradament-, els 11-S s'han carregat ja fa un lustre de molt més simbolísme i record. Aquesta data de finals d'estiu acull a més de la Diada i els "aniversaris" de l'assalt militar de Pinochet al Palacio de la Moneda per fer un cop d'Estat a Xile, l'efemèride dels atemptats terroristes a les Torres Bessones de la ciutat de Nova York i altres punts dels Estats Units. El fluxe mediàtic que gira entorn a aquell episodi és gegantí, i un cop més les CNNs i les FoxNews -més aquesta que aquella- repeteixen les seqüències dantesques d'aquella operació criminal.

Com el nostre Conseller en Cap de 1714 però una mica més cowboy i força menys avessat a respectar els drets fonamentals, el President dels United George W. Bush intenta mostrar davant dels ciutadans algun símbol que els faci seguir units, recolzant el seu lideratge per intentar vencer. El seu estandart no duu pas els emblemes patronals de Barcelona, sino conceptes sortits de la maquinària de Parides NeoCon, S.A, una maquinària de generar simpleses, estereotips i sil·logísmes de nen de P3 perillosíssims. La War on Terror del nostre vaquer texà és El símbol. Símbol i clau d'accés a poderoses prerrogatives coercitives contra els que no l'ajudin a subjectar el màstil d'aquesta bandera de croat que passeja pel món com una majorette analfabeta.

Una part dels EUA el segueix. Reconeixem-ho, el President té seguidors. Però quan se'm passa pel cap que hi ha molts milions d'electors que l'han votat amb els ulls tancats, automàticament el meu cervell em recorda compensatòriament que hi ha Una Altra Nordamèrica. Una societat que no vol posar-se en processó darrera aquests nous identificadors que el Partit Republicà intenta fomentar. Una societat que estima uns símbols ben diferents, i que els intenta mostrar i protegir de l'embestida conservadora amb fets com la Sentència de la Jutge Federal Diggs Taylor, promoguda per l'American Civil Liberties Union i adoptada per a declarar i·llegals les pràctiques del programa d'espionatge indiscriminat i sense pre-autorització judicial d'una de les agències del govern Bush.

Una Amèrica que no enten perquè es creen nous conceptes per impulsar la nació en pro d'un ideal comú, quan ja n'hi havien. La declaració dels drets humans, la convenció de Ginebra o el mateix Bill of Rights de la Constitució americana poden semblar poc més que grandiloqüents declaracions d'intencions, però a l'hora d'agitar-los a la manera de banderes de Santa Eulàlia, no hi ha color. Són símbols mundials d'entesa i també clar posicionament antiterrorista versus veritables ariets de guerra que fan saltar pels aires la llibertat del binomi llibertat-seguretat.

Així doncs, Bush va sortir ahir per la tele en primetime a arengar la nació fent de particular majorette. Les frases fetes de We will prevail i totes aquestes "mandangues" les feia tot defensant l'encert de renunciar a creixents porcions de llibertat i drets per estimular la War on Terror . I segurament la gent sensata pensava que "res més lluny" d'això és el que s'havia de fer per plantar cara al crim; que poc més que de crida per a nous suïcides serviria el discurset si el paio anava agitant símbols tan equivocats, tan xulescs.

Un altre 11-S ha passat. Un any més, des de molts sectors progressistes es formula el desig que el govern dels EUA retorni al camp del multilateralisme, de la serena assumció de responsabilitats i dels símbols que l'han fet un gran país. Una vegada més es resta un any al comput dels que li queden a Bush per marxar, i ja en queden menys. Tan de bo les eleccions legislatives de novembre es converteixin en un potent missatge, en un símbol per a l'Administració del que val i el que no val. I tan de bo aquests comicis ho posin més dificil al President dels Estats Units i els seus amics.

La "War on Terror" del nostre vaquer texà és El símbol. Símbol i clau d'accés a poderoses prerrogatives coercitives contra els que no l'ajudin a subjectar el màstil d'aquesta bandera de croat que passeja pel món com una majorette analfabeta.

L' Afer Rubianes

2006-09-08T23:56:00.000+02:00

La que s'ha liat amb l'afer Rubianes ("liar": dicese del suceso provinciano que acaba siendo noticia en el Telediario Segunda Edición del amigo Lorenzo Milà). Us enrecordeu del toc d'atenció que va fer el Consell Audiovisual de Catalunya al programa "El Club" el gener passat perquè l'Albert Om no va parar-li els peus al Pepe Rubianes quan es cagava en els "fatxes"?

Doncs bé, l'actor barceloní arriba ara a Madrid amb l'espectacle Lorca eramos todos, i resulta que anava (sí, anava) a estrenar l'espectacle al Teatro Español (que és un organisme públic depenent de l'Ajuntament de Madrid), dirigit per Mario Gas (dramaturg català), i es veu que el batlle madrileny Ruiz-Gallardón (PP) ha dit que no pensen contractar-lo pel que va dir fa nou mesos a TV3.

Defugint comentaris de l'estil "fachas españolistas" per respecte i "carinyu" als milers d'espanyols que allà a Madrid han de suportar als Monsters de la Calle Genova, a Las Razones de torn i demés inframón antidemòcrata, cal assenyalar que el que ha passat és força greu. El director del teatre, Gas, que s'ha enterat que el seu escenari no contractarà a Rubianes per la radio (al més pur estil "decretazo"), ja ha dit que valora abandonar el càrrec pel que considera un atac a la llibertat de Rubianes. I no només això. La mateixa Regidora d'Arts de l'Ajuntament de Madrid, Alicia Moreno (del propi PP!!!) se li ha suggerit que dimiteixi si no està d'acord amb les -increïbles- pressions que ha rebut per part del seu propi partit per refusar Rubianes.

No cal dir que l'Ajuntament de Madrid no pot pretendre que el nivell d'exigència en el respecte al ciutadà sigui el mateix per a un particular que per a una autoritat pública. Ni tan sols com a darrer recurs gallardonista per apaivegar a grupusculs i lobbies. Es cert que Rubianes es va crear enemics pel que va dir, però l'Ajuntament de Madrid no pot expressar públicament que castiga a una persona per les opinions vertides per aquesta. Al senyor Pepe Rubianes li empara la llibertat d'expressió que la Constitució (de la qual tant s'inflen la boca alguns) ofereix als particulars, protecció que NO té l'administració local. És veritat que el dret a la lliure opinió no dona cobertura a insults ni intromissions il·legitimes innecessàries en l'honor d'altri, però Rubianes això no ho va fer. I a més es va disculpar! No va insultar cap persona identificable ni va dir res tan greu (bé, de fet, gens greu: el que va dir ho va expressar amb grolleria, però que va existir una Espanya rància i criminal ho pensem tots, i que ara molts d'aquells es volen apropiar de la patent de representar la puresa i la unitat Nacional -española, claro-, també. I quan hi pensem, jo al menys, també em cabrejo una mica...).

La veritat és que encara queden actituds i pensaments que tempten molt justíficadament de traçar línies divisòries entre el concepte abstracte d' "Ells" i el de "Nosaltres". Però en comptes d'enfilar-me per les branques d'aquest debat essencialista que segur que posa "catxondo" alguns australopithecus de les Espanyes, demanaré un desig impossible: Sr. Múgica, Defensor del Pueblo, vosté té encomanada la supervisió de l'actuació d'administracions públiques front als ciutadans en temes que afectin als seus Drets Fonamentals. Deixi's de llegir amb lupa l'Estatut per si troba alguna cosa estranya i obri expedient a l'Ajuntament de Madrid. Ànims, Pepe.

"que se metan a España en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario" Pepe Rubianes

Jura Made in Clos

2006-09-08T22:45:00.000+02:00

Doncs sí, ja ha passat. L'amic floquet ens ha deixat orfes d'alcalde dislèxic i ara seran els amics madrilenys els que fruiran amb les ocurrències i frases estrambòtiques del nou ministre, gaudint ara Clos d'un altaveu de més abast i enemics més perillosos que no pas els diaris conservadors de l'oasi català... Bé, sigui com sigui, Clos ha començat fort i davant el Rei, ZP i el ministre de justícia -en qualitat de Notario Mayor del Reino- ha promès el càrrec en els següents termes: "Prometo el cargo de Ministro de Justicia, comercio y turismo...". Ja comencem! Pista que aterra!

"Prometo el cargo de Ministro de Justicia, comercio y turismo..."

Novetats

2006-09-04T20:13:00.000+02:00

Poc a poc mickylopez.blogspot.com va creixent amb noves cosetes.

Ara al blog hi podeu trobar dos enllaços que "fan causa". En primer lloc, he insertat un banner al web de la Campanya dels Objectius del Desenvolupament del Mil·lenni. Feu-hi una volta per saber com poder treure partit al fet de formar part de la primera generació que podem erradicar la pobresa al món!

També podeu iniciar des d'aquí el camí que us porta a baixar-vos el programari lliure Mozilla Firefox el multi-premiat navegador alternatiu en el que centenars de programadors treballen en xarxa.

Per altra banda, i fent gala del vessant més "freak" d'aquest blog (que també hi ha de ser!), hi ha un nou apartat d'enllaços anomenat "Youtube Jewels", en el que trobar alguns dels vídeos i/o freakisme en general d'internet que li fa "patxoca" al propietari del weblog. Comencem amb material de La Hora chanante i de la ja mítica produccíó de "El Terrat" capitanejada per Andreu Buenafuente La Cosa Nostra, el millor producte televisiu que ha engendrat la productora.
Que us agradi!

Perilla R.I.P.

2006-08-30T00:08:00.000+02:00

Així és. mickylopez.blogspot.com tiene el "robado" del verano. Tenim la imatge gràfica que després de 5 anys amb perilla, el Micky se l'ha tret i sembla...1) Més pipiolo de lo que ja és. 2) Més gordo de lo que ja és, ja que ja no li tapa la papadita...Seguirem informant d'altres canvis estètics de relevància.

reflexions d'estiu (III): voulez-vous dancer avec moi?

2006-08-29T05:38:00.000+02:00

Tot just m'acabo d'enrecordar d'algunes coses que em van sorpdendre en el viatge que vaig fer a París. En primer lloc, que segueixo tenint -ja hi havia estat anteriorment- fortament lligat el record d'aquesta ciutat amb l' olor del seu metro . És una curiosa mescla com de naftalina amb humitat que associo immediatament al suburbà de la ciutat de la llum. I només em faltava a mi ser un "freak" dels trens per relacionar definitivament aquesta sensació olfactiva com un dels trets que més identifico de París.

I en segon lloc, comentavem amb la Natalia (la meva novia, que viatjava amb mi) la diferència positiva que vam notar en l'ús que els parisins fan de l'espai públic. M'explicaré. A tot arreu on anavem - sobretot en parcs i grans places- tenies la sensació que els ciutadans de la capital francesa tenen molta més costum de baixar al carrer i compartir la via pública per a xerrar, passejar fer esport o muntar festes improvisades que nosaltres.

No dic que aquí no ho fem això, però crec que li donem un aire més com d'excepció al fet de passar part de la nostra vida a l'espai públic que són els carrers i places de la teva ciutat. Allà potser ni s'ho han de proposar d'atansar-s'hi per fer quelcom, simplement ja hi són allà.

Un parell d'exemples que ens van fer pensar en això són, primerament la quantitat d'usos que diferent gent feia del Parc de Luxembourg (als peus del Senat, prop del Quartier latin), on hi havia infrastructura per al gaudi de grans i petits, en forma de pistes de tennis, gronxadors, sorrals de petanca i terrenys de bàsquet, quioscos, miradors, barques...i quantitat de cadires com les de les Rambles de Canaletes, on la gent xerrava, feia la migdiada o jugava a escacs.

A més, cal assenyalar les improvisades concentracions de ballarins i ballarines que s'apleguen cap al vespre al llarg de la ribera del Sena al Jardin des Plantes. Centenars de persones s'acosten a aquest lloc, algú porta música en uns petits altaveus i enriute'n tu de Noche de Baile! Salsa, merengue i cha-cha-cha en una pista de ball improvisada per les nits d'estiu! Hi havia moltíssima gent ballant!I de totes les edats, des de joves que podrien estar en un macrobotellon fins a avis que es podrien estar avorrint com ostres a casa una nit d'agost.

Jo no se si seran els valors republicans i laics dels nostres veïns francesos, que els fan apreciar i portar una relació diferent amb la ciutat i l'espai públic. Segur que alguna cosa hi deuen tenir a veure, no? Però quan pensava això m'enrecordava d'una màxima que a vegades ennuncia el meu pare fent-se l'ideòleg: "Yo de mayor quiero ser francés". Jo una miqueta també.

reflexions d'estiu (II): Jack Sparrow és grande

2006-08-29T05:27:00.000+02:00

Seguint amb les reflexions d'estiu, aquí en va un altra que he pensat que merexia estar en aquests primers moments històrics de naixença del meu blog: JOHNNY DEPP, que bueno eres coño! I és que si una pel·lícula amb segell Disney em pot arrencar un "OOOOOlé" -a part d'Aladdin i el doblatge del Genio per Josema Yuste- és Piratas del Caribé 2.

No posaré com va per no xafar ganes d'anar al cinema, però la pel·lícula descansa principalment en dos pilars. Primer: un grandiós Depp que no és que interpreti, si no que ELL ha creat a Jack Sparrow, ELL és Jack Sparrow. Segon: una història d'aventures amb -sobretot- un final "que te cagas", i que crec immillorable perquè la gent comenci a fer ja cua per veure la tercera entrega de la saga, que serà impressionant. Senyor John Depp, OSCAR JA.

Estrena

2006-08-29T04:27:00.000+02:00

Hola a tots! Avuí 28-08-06, a altes hores de la matinada, i sense poder dormir, he decidit que ja estava bé, que els meus intents fallits de blog amb l' Space del messenger havien de derivar cap a un típic i senzill blog d'aquests de blogspot que ara tothom té. I aquí està!

I de senzill res, perquè per les entranyes d'aquesta cosa es veu que si vols alguna coseta mitjanament arreglada has de saber els codis "powrefpoewjr>!argl" aquests que serveixen per a escriure webs. Jo no en se, així que de moment ho veureu tot fet un nyap (sobretot la barra lateral). Aniré demanant ajuda. Espero que hi trobeu quelcom interessant per aquí! Benvinguts.

reflexions d'estiu (I): Que vivan los pueblos

2006-08-29T02:18:00.000+02:00

Passejava l'altre dia per les festes de Sants amb un amic "mesetario-madril" amb el que m'uneix el món escolta en general -i federal en particular-, quan vam destapar l'ampolla dels típics tòpics de pont aeri (la de sangria feia estona que era oberta). Ell "rajava" de Barcelona, com a bon "mesetario" (que en el fons -ho se-, es queda embobat amb la fauna i flora barcelonina fins el punt que parla català en la intimitat), i jo li tornava la invitació al joc dient barbaritats sobre Madrid.

La competició va anar degradant fins a establir un debat entorn a quina de les dues ciutats tenia el deshonor de tenir una atmòsfera més de poble. I com tothom sap, "Madrid es un pueblo de 3 millones de habitantes". La veritat es que l'ambient genuí de gran vil·la que -crec- té la capital de les Espanyes, en el moment de la discusió etílica, va ser superat pel decorat de la nostra conversa, que va proporcionar l'argument guanyador a l'amic.

Girant-se mirant totes les banderoletes de les Festes de Sants penajdes dels edificis baixos, amb el "chumba chumba" de l'orquestra de fil musical i amb les files de cadires de gent prenent la fresca com a espectadors, el messetari amic digué, un xic ja borratxo: "Pero tu has visto esto?, que vais de metropolis europea y luego montais verbenas? Esto si que es un pueblo!".

I a part d'encadenar diversos conceptes divertits en una mateixa frase que em van fer força gràcia ("Barcelona va de metrópolis europea", "verbena"...), en aquell moment jo també vaig estar d'acord. I és que (hi ara ve aquí la moraleja "amb pinces" de l'escrit), les Festes de Sants són les festes d'un poble: populars i pacífiques, cutres i divertides i plenes de gent però sense onades de personal que massifiquen la juerga fins al límit. Tot i ser les de Gràcia la niña bonita de les festes estiuenques de BCN, crec que a Sants es respira un ambient més genuí d'un bon "sarau" de poble. Visca les Festes de Sants i que vivan los pueblos!