Fa uns dies algú que treballava a dins em comentava la història que circulava entre els presos. Aquell regust de preocupació cristalitza avuí en obrir la pàgina 8 del suplement "Catalunya" del diari EL PAÍS. El titular diu "10 presos reclaman penas de carcel para los jefes de La Roca", i treu a la llum pública l'episodi posterior a l'amotinament d'una cinquantena de presos en 2004 al centre penitenciari de Quatre Camins.
Segons les versions que donen diversos presos, que troben recolzament en els informes mèdics aixecats poc després i el testimoni de diversos funcionaris de trasllats, després de l'amotinament de 2004, en el quual el subdirector del centre va resultar ferit, es va decidir traslladar als participants a diverses presons, no sense abans preparar un petit comité d'acomiadament.
La notícia, fent referència a fonts properes als presos, relata que els interns que anaven a ser traslladats van ser enmanillats i es va formar un passadís de funcionaris a banda i banda dels corredors per on havien de passar fins l'exterior del recinte -com quan un equip esportiu fa un acte de reconeixement a un altre que ha guanyat una competició-. La diferència és que , enmanillats o embridats, van rebre durant el trajecte una sistemàtica i llarga pluja de pallisses, cops de puny i cops de porres en una processó interminable i sagnant fins els furgons que esperaven per traslladar-los. Segons expliquen algunes fonts, fins i tot els mossos d'esquadra encarregats dels vehicles de trasllat, en rebre els interns de mans dels funcionaris, van quedar alarmats del seu estat.
La fase d'instrucció judicial preclourà en poques setmanes, i el judici oral -si tot va bé- ha de servir per esclarir i delimitar la veritat de tot plegat. Jo tinc un temor i un desig. Desitjo que l'administració pugui demostrar una actuació exquisida i respectuosa fins l'extrem amb la Declaració Universarl dels Drets Humans i el Conveni internacional per la prevenció de la tortura. Temo que no sigui així.
I ho temo perquè significaria una gravíssima constatació d'una horrible realitat. El sistema penal dels règims democràtics reprimeix els drets fonamentals d'aquelles persones que infringeixen les conductes mínimes per sota de les quals descrivim els tipus penals fixats al Codi penal. I ho fa únicament amb dos pilars legitimadors, i uns principis que han d'irradiar l'aplicació de les condemnes.
El pilar de la "prevenció especial" i el de la "prevenció general" eviten que l'individu reincideixi i es rehabiliti d'una banda, i envien a la resta de la societat el potent i exemplificador missatge que existeixen mecanismes d'autoprotecció col·lectiva que s'aplicaran a tots els que posin en risc la convivència social; suposàdament per aquests dos únics motius fiquem a gent a la presó.
Però no ho fem (o no hauriem de fer-ho) de qualsevol manera. I no ho fem perquè la restricció de drets fonamentals dels sistemes penals ajustats a la noció més mínima d'Humanitat no permeten que, en nom de tots nosaltres, els qui escollim per gestionar la res publica i els seus tentacles administratius violin la dignitat i la condició humanes en administrar el sistema penitenciari. L'imperi de la llei subjecta els ciutadans, però amb més força a l'Estat en primer lloc com a organització compartida de la nostra vida en comunitat. I si malauradament la història és certa, en aquell passadís de Quatre Camins els presoners amotinats es representaven a si mateixos, però el passadís de funcionaris em representava a MI i a la massa social que mitjançant les seves institucions han decidit que a dins les presons catalanes i espanyoles els Drets fonamentals que emanen de la Constitució i dels Convenis internacionals NO siguin paper mullat.
Veritat i Justícia, doncs.
Segons les versions que donen diversos presos, que troben recolzament en els informes mèdics aixecats poc després i el testimoni de diversos funcionaris de trasllats, després de l'amotinament de 2004, en el quual el subdirector del centre va resultar ferit, es va decidir traslladar als participants a diverses presons, no sense abans preparar un petit comité d'acomiadament.
La notícia, fent referència a fonts properes als presos, relata que els interns que anaven a ser traslladats van ser enmanillats i es va formar un passadís de funcionaris a banda i banda dels corredors per on havien de passar fins l'exterior del recinte -com quan un equip esportiu fa un acte de reconeixement a un altre que ha guanyat una competició-. La diferència és que , enmanillats o embridats, van rebre durant el trajecte una sistemàtica i llarga pluja de pallisses, cops de puny i cops de porres en una processó interminable i sagnant fins els furgons que esperaven per traslladar-los. Segons expliquen algunes fonts, fins i tot els mossos d'esquadra encarregats dels vehicles de trasllat, en rebre els interns de mans dels funcionaris, van quedar alarmats del seu estat.
La fase d'instrucció judicial preclourà en poques setmanes, i el judici oral -si tot va bé- ha de servir per esclarir i delimitar la veritat de tot plegat. Jo tinc un temor i un desig. Desitjo que l'administració pugui demostrar una actuació exquisida i respectuosa fins l'extrem amb la Declaració Universarl dels Drets Humans i el Conveni internacional per la prevenció de la tortura. Temo que no sigui així.
I ho temo perquè significaria una gravíssima constatació d'una horrible realitat. El sistema penal dels règims democràtics reprimeix els drets fonamentals d'aquelles persones que infringeixen les conductes mínimes per sota de les quals descrivim els tipus penals fixats al Codi penal. I ho fa únicament amb dos pilars legitimadors, i uns principis que han d'irradiar l'aplicació de les condemnes.
El pilar de la "prevenció especial" i el de la "prevenció general" eviten que l'individu reincideixi i es rehabiliti d'una banda, i envien a la resta de la societat el potent i exemplificador missatge que existeixen mecanismes d'autoprotecció col·lectiva que s'aplicaran a tots els que posin en risc la convivència social; suposàdament per aquests dos únics motius fiquem a gent a la presó.
Però no ho fem (o no hauriem de fer-ho) de qualsevol manera. I no ho fem perquè la restricció de drets fonamentals dels sistemes penals ajustats a la noció més mínima d'Humanitat no permeten que, en nom de tots nosaltres, els qui escollim per gestionar la res publica i els seus tentacles administratius violin la dignitat i la condició humanes en administrar el sistema penitenciari. L'imperi de la llei subjecta els ciutadans, però amb més força a l'Estat en primer lloc com a organització compartida de la nostra vida en comunitat. I si malauradament la història és certa, en aquell passadís de Quatre Camins els presoners amotinats es representaven a si mateixos, però el passadís de funcionaris em representava a MI i a la massa social que mitjançant les seves institucions han decidit que a dins les presons catalanes i espanyoles els Drets fonamentals que emanen de la Constitució i dels Convenis internacionals NO siguin paper mullat.
Veritat i Justícia, doncs.
Link a notícia EL PAIS 28/04/2008
1 comentario:
Els últims contactes em diuen que no tenen res a pelar... només faltaria que quatre policies i funcionaris enfadats, acabessin engarjolats quan actuaven en "defensa pròpia"... Em produeix fàstic, processos judicials com aquest, que no tenen cap sentit de la justícia...
Què hi farem!
Crec que hi ha una vacant a QC fins a finals de curs.. però estic massa gos!
Pt
Publicar un comentario