Els actuals partits i coalicions electorals són ben responsables de tota una sèrie de desencants i desconcerts que ronden pel cap de la comunitat política (és a dir, de nosaltres, de la gent) vers el fet polític i els processos electorals. Un fet ben exemplificador n'és la recent apel·lació "merma de la Democràcia" que alguns apliquen al fet que el cap de la llista electoral de candidats al Parlament de Catalunya que ha obtingut més vots no esdevingui President del Consell Executiu, és a dir, President de la Generalitat.
Intentaré fer un exercici de Ciència Política:
Una de les maneres de dividir els diversos conjunt de regles, eines i procediments pels que una determinada polis escull els seus representants al govern comú és subdividir-los entre sistemes "Presidencialistes" (cas dels Estats Units d'America, Brasil o, de forma més complexa, la República Francesa) o "Sistemes Parlamentaris" (cas d'Espanya, Itàlia o el Regne Unit).
Els sistemes presidencialistes es podrien resumir en un procediment pel que el poble tria dirèctament a la persona que ha de ser President del país (o Primer Ministre, o com així anomenin les lleis al cap del poder executiu) i en una altra elecció separada la composició de l'assemblea que aprova les lleis (Parlament, Assemblea Nacional o qualsevol altre substantiu que faci referència a l'òrgan en el que resideix el poder legislatiu).
En canvi, als sistemes parlamentaris NO hi ha tal distinció. Els ciutadans no poden adreçar-se a les urnes per a escollir un cap de l'executiu, si no que només es pronuncien sobre a qui atorguen el dret de participar en l'assemblea legislativa en nom de tots. És DESPRÉS en aquesta assemblea que els representants deliberen i encarreguen una persona (que no cal que sigui ni d'aquesta assemblea) per a que formi un equip de govern (que s'anomena Consell Executiu, Consell de Ministres...). Per tant, de l'elecció de membres de l'assemblea no depen jurídicament en cap cas de manera directa un nom concret, ni de dintre ni de fora de cap llista. Un cop constituït el parlament, les diferents agrupacions d'elegits (partits) són consultades per a saber a quin ciutadà de Catalunya atorgaran l'encàrrec de formar govern, i quan es comprovi en aquestes consultes que hi ha algun ciutadà a qui la majoria de gent de l'assemblea atorgaria aquest important encàrrec, se'l crida a la seu del Parlament per a demanar-li que prepari un programa de govern i s'adreci a l'assemblea en un ple anomenat "Sessió d'investidura". Si després d'adreçar-se a l'assemblea aquest ciutadà obté més de la meitat dels vots dels escollits (diputats), l'encarrec esdevé ferm i la persona esmentada es responsabilitza de proposar i executar amb un equip d'ajudants, les lleis que han d'aprovar-se al Parlament, establint-se entre el ciutadà i aquesta assemblea una relació de confiança i control i durant el temps que aquesta Assemblea ha estat escollida per exercir.
Si extrapolem tota la teoria a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, jo proposaria extreure'n aquestes conclusions:
a) Els partits i coalicions electorals que presenten llistes de persones a les eleccions no fan més que confondre a la ciutadania sobre què s'està pronunciant. El fet que el primer diputat que presenta cada formació a cada llista s'envolti d'una campanya electoral que el presenti com a Presidenciable és un error de concepte i aliena la ciutadania del procés (això ho han fet totes les coalicions i partits que s'han presentat enguany)
b) Si escollim als qui després escolliran per nosaltres un cap de l'executiu, un bon exercici que en democràcia representativa apropi representant i representat -i per tant un exercici desitjable- passaria perquè els diputats (o els partits, maleïda disciplina ) reconeguin explícitamentja si ja tenen decidit un ciutadà a qui ells recolzarien com a Cap de l'Executiu i a quins altres diputats o partits es sumarien per a escollir-lo (només han clarificat explícitament en la campanya les seves intencions i aliances en l'elecció de cap de l'executiu la coalició Iniciativa per Catalunya-Verds-Esquerra Unida i Alternativa -ICV-EUiA- i el Partit dels Socialistes de Catalunya -PSC-)
c) Davant resultats descoratjadors, (com per exemple obtenir més seients a l'assemblea que altres grups d'escollits i malgrat això que et manquin recolzaments per a tirar endavant el teu candidat a President i no els obtinguis d'altres coalicions o partits que prefereixen aliar-se entre elles), la veritable merma de la democràcia és qualificar d'il·legitim aquest exercici d'acords entre diversos grups (alguns diuen que això no és il·legal, però sí il·legítim) ja que d'això és el que va el Sistema Parlamentari: forjar acords que et permetin construir lleis i decisions en seu parlamentària.
d) Si malgrat estar sustentat en expressions de l'interès general (lleis) el sistema no agrada, siguem proactius i canviem-lo. Catalunya governa els seus processos polítics per una disposició transitòria feta quan encara no tenia estatut, que no va ser canviada per l'Estatut del 79 ni llei posterior perquè el govern català que hi sortí escollit va detectar que podia beneficiar la coalició parlamentària que li donava suport en successives eleccions i que no ha estat canviada en l'Estatut del 2006. I per a fer això Catalunya sempre ha tingut competències per ser Comunitat regida per la via constitucional "històrica" que permet agenda electoral pròpia. I no ho ha canviat mai.
e) Conrea DVDs i colliràs carabasses.
Intentaré fer un exercici de Ciència Política:
Una de les maneres de dividir els diversos conjunt de regles, eines i procediments pels que una determinada polis escull els seus representants al govern comú és subdividir-los entre sistemes "Presidencialistes" (cas dels Estats Units d'America, Brasil o, de forma més complexa, la República Francesa) o "Sistemes Parlamentaris" (cas d'Espanya, Itàlia o el Regne Unit).
Els sistemes presidencialistes es podrien resumir en un procediment pel que el poble tria dirèctament a la persona que ha de ser President del país (o Primer Ministre, o com així anomenin les lleis al cap del poder executiu) i en una altra elecció separada la composició de l'assemblea que aprova les lleis (Parlament, Assemblea Nacional o qualsevol altre substantiu que faci referència a l'òrgan en el que resideix el poder legislatiu).
En canvi, als sistemes parlamentaris NO hi ha tal distinció. Els ciutadans no poden adreçar-se a les urnes per a escollir un cap de l'executiu, si no que només es pronuncien sobre a qui atorguen el dret de participar en l'assemblea legislativa en nom de tots. És DESPRÉS en aquesta assemblea que els representants deliberen i encarreguen una persona (que no cal que sigui ni d'aquesta assemblea) per a que formi un equip de govern (que s'anomena Consell Executiu, Consell de Ministres...). Per tant, de l'elecció de membres de l'assemblea no depen jurídicament en cap cas de manera directa un nom concret, ni de dintre ni de fora de cap llista. Un cop constituït el parlament, les diferents agrupacions d'elegits (partits) són consultades per a saber a quin ciutadà de Catalunya atorgaran l'encàrrec de formar govern, i quan es comprovi en aquestes consultes que hi ha algun ciutadà a qui la majoria de gent de l'assemblea atorgaria aquest important encàrrec, se'l crida a la seu del Parlament per a demanar-li que prepari un programa de govern i s'adreci a l'assemblea en un ple anomenat "Sessió d'investidura". Si després d'adreçar-se a l'assemblea aquest ciutadà obté més de la meitat dels vots dels escollits (diputats), l'encarrec esdevé ferm i la persona esmentada es responsabilitza de proposar i executar amb un equip d'ajudants, les lleis que han d'aprovar-se al Parlament, establint-se entre el ciutadà i aquesta assemblea una relació de confiança i control i durant el temps que aquesta Assemblea ha estat escollida per exercir.
Si extrapolem tota la teoria a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, jo proposaria extreure'n aquestes conclusions:
a) Els partits i coalicions electorals que presenten llistes de persones a les eleccions no fan més que confondre a la ciutadania sobre què s'està pronunciant. El fet que el primer diputat que presenta cada formació a cada llista s'envolti d'una campanya electoral que el presenti com a Presidenciable és un error de concepte i aliena la ciutadania del procés (això ho han fet totes les coalicions i partits que s'han presentat enguany)
b) Si escollim als qui després escolliran per nosaltres un cap de l'executiu, un bon exercici que en democràcia representativa apropi representant i representat -i per tant un exercici desitjable- passaria perquè els diputats (o els partits, maleïda disciplina ) reconeguin explícitamentja si ja tenen decidit un ciutadà a qui ells recolzarien com a Cap de l'Executiu i a quins altres diputats o partits es sumarien per a escollir-lo (només han clarificat explícitament en la campanya les seves intencions i aliances en l'elecció de cap de l'executiu la coalició Iniciativa per Catalunya-Verds-Esquerra Unida i Alternativa -ICV-EUiA- i el Partit dels Socialistes de Catalunya -PSC-)
c) Davant resultats descoratjadors, (com per exemple obtenir més seients a l'assemblea que altres grups d'escollits i malgrat això que et manquin recolzaments per a tirar endavant el teu candidat a President i no els obtinguis d'altres coalicions o partits que prefereixen aliar-se entre elles), la veritable merma de la democràcia és qualificar d'il·legitim aquest exercici d'acords entre diversos grups (alguns diuen que això no és il·legal, però sí il·legítim) ja que d'això és el que va el Sistema Parlamentari: forjar acords que et permetin construir lleis i decisions en seu parlamentària.
d) Si malgrat estar sustentat en expressions de l'interès general (lleis) el sistema no agrada, siguem proactius i canviem-lo. Catalunya governa els seus processos polítics per una disposició transitòria feta quan encara no tenia estatut, que no va ser canviada per l'Estatut del 79 ni llei posterior perquè el govern català que hi sortí escollit va detectar que podia beneficiar la coalició parlamentària que li donava suport en successives eleccions i que no ha estat canviada en l'Estatut del 2006. I per a fer això Catalunya sempre ha tingut competències per ser Comunitat regida per la via constitucional "històrica" que permet agenda electoral pròpia. I no ho ha canviat mai.
e) Conrea DVDs i colliràs carabasses.
2 comentarios:
Be be una entrada molt actual i molt política. Però no em queda clar que en penses tu de la llei electoral, que canviaries?
Per altre banda difereixo de tu , durant la campanya només Iniciativa va expresar clarament el desig de pactar i formar de nou el tripartirt (cosa que crec li va donar vots)
Al respecte del DVD queda clar que com a mitjar publicitari ho consideres malament però no fas esment a altres mitjans publicitaris que altyres partits utilitzen fins i tot durant la jornada de reflexió i el dia de les eleccions com ara els sms, o com, un cop acabat el debat a TV3 enviaven un sms dient com Montilla havia derrotat Mas quan en realitat el Montilla ( es unaopinió) ho va fer francament malament i en tot cas l'acció dels altres tres representants dels partits van estar a l'alçada i van contrarrestar , lsegurament compartim, imatge prepotent del primer diputat de la llista de CIU per Barcelona (jeje)
La única conclusió que puc treure de les elecions es que la societat catalana es considera de centre esquerra i que te fortament arrelat un sentiment identitari que s'apropa a postures nacionalistes ( dic identitari per que crec que va mes en aquesta linia que no pas amb postures "balcàniques).
I finalment parlant de actituts proactives, insisteixo,que proposes?
Eiii Sr. Mussol! Et faré president del club de fans de mickylopez.blogspot.com! :o) Merci!. Respecte a la meva entrada, la proacció la reclamo dels qui deslegitimen ara la llei que els va bé altres vegades. El meu article tracta de fer pedagogia i que no ens portin a engany. Sobre si m'agrada la llei electoral o no, això són "figues d'un altre paner"...El que reclamo és respecte dels polítics per la llei vigent.
Publicar un comentario